Records pluja

Els records són, a vegades, una tarda d’un diumenge d’estiu mentre plou. La xafogor accentuada per cada gota de pluja sobre l’instant. La sensació d’aixopluc i d’intempèrie alhora, barrejades igual com es barregen els flaixos de les imatges del que has viscut a través del temps. Els meus juliols de la infància eren aleshores la vivència de la felicitat a Vila Engràcia, un petit feix de casetes entre Poblet i l’Espluga de Francolí, a mitja hora llarga de Lleida. Un territori obert entre pins, jocs i piscina. Un aprenentatge sentimental del cos i de la llibertat. Una iniciació a l’amistat i als perills de l’amistat. Un primer amor, naturalment insatisfet i insatisfactori. I també les memorables sessions en què ens reuníem tota la família en un menjador que quedava petit. La meva àvia havia de cuinar per a mil, perquè hi desembarcaven parents d’arreu, en un món que per sort o per desgràcia s’ha extingit. A la guerra, i després de la guerra, es forgen uns vincles familiars que sovint marquen en l’ADN d’una generació un tatuatge inllevable d’odi, de negror, de rancúnia, que passa a l’estrat i a l’estrat següents, fins a diluir-se o no. Però també hi ha un vincle, una petja, que té a veure amb la generositat, amb l’elegància, amb la complicitat dels moments pitjors, i aquesta noblesa pot saltar igualment generacions. I allà estàvem gent de la procedència més inversemblant al voltant d’una colla de taules entaforades en un quarto, en ple mes de juliol, a Vila Engràcia, amb l’àvia i els seus tres fills. Avui, aquestes concorregudes orgies gastronòmiques s’han esvanit, perquè els temps són altres i ja no hi ha la necessitat, ni econòmica ni emocional, de recollir-se plegats, en un espai en què hi pot haver amor però, sobretot, la més absoluta de les indiferències. Perquè les relacions humanes es basen, al capdavall, en l’empatia, que és filla d’una química ignota i dels fets purs i durs que un pugui exhibir cap als altres, i ja sabem que el lligam de sang, per si mateix, no vol dir res, més enllà de la rutina i de la subordinació a un contracte social. La calor del juliol a les Masies, com també ho anomenaven, podria ser la calor d’avui a Lleida, mirant d’obrir-se pas entre una pluja parsimoniosa, que a poc a poc tot ho neteja, ho revela i ho transmet. Talment un record que de sobte t’assalta. I d’aquelles sessions, ha quedat mort i soledat i angúnia, però també gratitud i esperança.