Menudalla

En les coses més aparentment petites, les més supèrflues, és on millor les persones es manifesten. Podríem dir que en les nimietats som. En un gest, en un moviment del braç, en una caiguda de l’ull, en la manera de caminar quan ens allunyem d’un lloc on hem estat feliços o desgraciats. Amb els anys, sobretot a partir dels trenta en endavant, a poc a poc anem perdent les facultats bàsiques i apareixen xacres que aviat t’adones que esdevindran cròniques, minúsculs llastos a penes apreciables que a través del temps, aquest vell amic nostre, van reapareixent amb cada cop més freqüència fins a fer-se diaris, i aleshores hem d’aprendre a conviure-hi, fins al punt de canviar hàbits, exercicis rutinaris i, a la fi, emocions i sentiments. Ens veiem abocats, doncs, a adaptar tot el nostre ésser a les fronteres imposades de l’edat i les circumstàncies més fatídiques.

És cert, però, que la decadència ha tingut des de sempre un punt d’elegància, que amb tanta precisió han sabut retratar escriptors, pintors i cineastes, com Rembrandt, Thomas Mann o Visconti, per posar un nom a cada ofici. Com si sobre la llavor, i les seves cruels manifestacions, de la pèrdua, sobre la gestió de l’absència present, hi descansés la pròpia dignitat, la d’aquell que tot i saber-se pastura de les flames del temps encara el combat amb el cap alt i una vitalitat elogiable i encomanadissa. Fins i tot en una ombra hi pot haver encara el record de la llum que l’avida.

Per això, davant de l’elegància dels elegants, existeix el patetisme dels patètics, d’aquells que s’arrosseguen per la vida inconscients, o potser no tant, de la seva pròpia misèria. Poques coses hi ha més tristes que contemplar un vell arrossegant-se per les discoteques i bavejant sobre els escots de tota noia que li passa per la vora. No sap que l’elegància rau en la saviesa, en l’encaix del que som al medi que ens ha tocat viure. El patetisme té aleshores un tuf de misèria, de pobresa moral, que també ha de formar part de la naturalesa humana.

Comencem a apreciar quan comencem a perdre. Allò que ens abandona fa que encara ho estimem més, com quan perdem la mobilitat d’una cama, d’un braç, quan ens enceguem, quan ens falla la memòria, devastada. Llavors tot el que hem estat s’engrandeix i el que encara podem ser ens il·lumina cada instant, la menudesa més menuda. I la vida espurneja.