LES CENDRES
Monstres
Que tot un president de Govern surti el dia de la sentència i digui que s’ha posat fi al conflicte català i que s’obre una via de diàleg “dentro de la ley” per a una nova etapa de convivència a Catalunya, demostra no tan sols la immensa vergonya que provoca la seva ignorància, sinó també que, sent-ne conscient, s’entossudeix a mentir als espanyols amb aquestes manifestacions, que potser van més en la línia de sempre, la de la tàctica electoralista, que no pas en el que a un home així se li demana: visió d’Estat. Transparència. Resolució de desencontres. Que trist resulta sentir-lo a ell, sempre amb les minories a la boca, denominar “minoria” els ciutadans independentistes, quan no ho som ni al mateix Parlament de Catalunya. En aquest cas, tot i tenir l’honor de sentir-nos dir minoria, no tenim l’honor de ser reconeguts en els nostres drets per l’Estat que els empara. Jo, amb l’edat, també he anat alimentant conscientment un desig de pensar que el costat bo de les persones, de les institucions, està prompte a surar, a fer-se corpori. Potser per això creia, fins ahir al matí, que el poder polític sobre el qual se sustenta el poder judicial aconsellaria a darrera hora una sentència tova, per esmorteir-ne els efectes socials a Catalunya i per acontentar, en una mesura mínima, les aspiracions devoradores dels vociferadors habituals, dels mafiosos que viuen de l’anorreament. Un cop més, m’he equivocat i les sentències, d’un segle en total, deixen en res l’Estat de dret, els drets humans i civils, els drets més elementals d’una democràcia, malgrat l’orgull que puguem sentir pels empresonats, i el que sentim per tota la gent que va sortir i surt i sortirà als carrers per manifestar-se exercint un altre dret que ja no serà més inalienable. Us vigilem, semblen dir-nos, i sereu esclafats sense pietat, en un país en el qual per desgràcia tenim a la retina diària policies pegant i jutges de rostre foteta entaforats en una insigne toga. Vivim en un Estat que crèiem haver enterrat i el que volem construir, assenyala una sentència farcida de retòrica podrida i anacrònica, és una “quimera”, suposo que referint-se tant a allò que l’esperit pren com una realitat, com al monstre mitològic de cap i cua de drac i cos de cabra. Això som els que volem la llibertat: uns monstres. I serem anihilats, fins al final dels dies. Hem de saber-ho.