Esperança

El meu president va esperar fins a la mitjanit per sortir a fer la seva declaració després de la jornada de la sentència. I va dir que l’1 d’octubre havíem derrotat l’Estat i que ho tornaríem a fer. A banda que aquell no era el moment d’eslògans, resulta ingenu que el nostre màxim representant encara cregui, o digui, que l’1-O vam derrotar l’Estat espanyol. Derrotar-lo, com? Amb democràcia? Amb la força de les urnes i els vots? Amb la força de la raó? En nom de la llibertat i els drets civils? No. Aquell dia, que cada dia recorda més el dia 11 de setembre que apareix al llarg i ample de les viles i ciutats catalanes –el dia que vam ser anihilats, i ho celebrem–, vam fer un exercici lluminós de moltes coses universals, tot i que vam quedar ben lluny de concretar-ne de particulars. De particulars, vam obrir tan sols el 155, l’empresonament i l’exili, situacions certament patriòtiques i que fan bona bugada en els mitjans de comunicació, espanyols i estrangers, però que no serveixen en res per acomplir una fita, que era el que la gent que vam anar a votar aquell dia volíem. Hi aspiràvem, legítimament. Aquella va ser, i és, la segona de les escissions sentimentals que han anat articulant el procés català, la transició cap a una República que tard o d’hora arribarà. La primera va ser, esclar, la humiliació per anorreament de l’Estatut al Constitucional, una lliçó de maquiavelisme polític de conseqüències encara imprevisibles.

La tercera escissió ha arribat ara, amb una nova sentència vexatòria i escarnidora, que ha desfermat allò que es covava en els cercles interns: que el procés va encetar-se en la voluntat ciutadana, que va seguir en uns polítics que no van saber reificar-la, i que avui retorna a les mans populars en forma, d’una banda, del moviment pacífic de sempre, encara que ja no rialler i floralesc, i de l’altra havent parit tota una nova generació de joves que no tenen por. Por no és una paraula menor, en aquest context. La coneixen bé aquells que la van patir en el franquisme i que l’han transmès a la seva progènie immediata. Però els més joves se senten lliures, actius, amb el coratge, i la inconsciència, que una esperança és possible. Quina lliçó extraordinària. En ells sembla que les utopies no ho siguin. Amb ells, darrere seu, a les seves barricades morals, hi som nosaltres. I hi serem fins al final.