Ejeccions

Una primera obvietat sobre els despropòsits que han motivat, un cop més, les eleccions generals a Espanya és que Pedro Sánchez sobreviu als embats i n’acostuma a sortir indemne. És un recuperador. Quan estava defenestrat i passant uns dies a la Val d’Aran llepant-se les ferides, i les enquestes internes el col·locaven com a habitant de les cues de l’atur polític davant d’un esperpent perdedor anomenat Susana Díaz, va erigir-se en alternativa i, amb el temps, fins i tot en sobtat president del govern. I ara ha guanyat unes eleccions i tornarà a ser-ho, veurem amb quins suports, tot i que queda clar que es buscarà un govern “progressista” des del qual els “progressistes” puguin seguir fent-se el progre a còpia del que millor els funciona: postureig constant i sistemàtic, per dibuixar un gest d’esquerres acontentant alguna minoria salvable, algun reguitzell històric, i continuar gestionant la política estatal com si d’un partit de dretes es tractés. Contràriament al que es diu, doncs, penso que Sánchez sí que ha estat fins ara molt ben assessorat, perquè aquest darrer diumenge ha acomplert un altre dels objectius: esquarterar la dreta, defenestrant Ciutadans –que, també cal dir-ho, s’ha defenestrat sol–, i consolidant Vox, tot un regal llaminer per al perfil del PSOE i el seu vot de la por. Tan trist és l’espectacular ascens d’un partit feixista a Espanya, receptor natural de tanta bandera, policia i toga exhibides ja com a quotidianitat de l’Estat de dret, com necessari per fonamentar la plataforma sobre la qual els socialistes poden proclamar el seu insubornable progressisme, per insistir en aquest concepte degradat i buit, avui dia a Espanya. Almenys, de tot plegat, ens queda la joia de veure com per fi la gent ha fet fora un dels personatges més nefastos de la història de la democràcia, algú que s’ha alimentat de la demagògia, el populisme i la confrontació fins a rebentar en el seu propi deliri: sempre hi ha algú més delirant que tu. I per desgràcia assistirem, per enèsima vegada, a la desfilada dels més esquerrans de tots, aquests comuns entaforats en la seva grotesca equidistància, per vendre el victorejat referèndum de Catalunya per dos ministeris. És un dels preus que s’han de pagar per portar la veu del poble al poder: trair-lo en el sol instant d’enfilar-s’hi. Perquè unides poden. Són així, elles.