A les fosques

Recordo totes les cases on he viscut per la seva foscor. Més que banyades en la llum del dia, quan podem en teoria percebre’n el relleu exacte, les recordo a les fosques, deambulant en la meva sempiterna nocturnitat, i per tant podria enumerar-les per la feixuguesa dels seus íntims encontorns, aquells que tan sols poden copsar-se a través dels sentits amagats, un tacte, una olor, el sot imperceptible d’una rajola, les besllums que penetren i es col·loquen en el mateix lloc a la mateixa hora, com si assenyalessin res, com si et diguessin eh, aquí estic, aquí ets.

Pocs miracles poden comparar-se en una casa al miracle d’una llum escodrinyant des de fora un interior que habitem en silenci, com quan la lluna, o la primera claror de l’alba, traspassa els foradets de les persianes i sembla un camp d’arròs de llum esmorteïda, o un llenguatge en Morse que un déu ens envia perquè, en va, el desxifrem. El llenguatge secret de les hores opaques. Amb el temps, prens possessió de la caverna on vius quan ets capaç de viure-hi a les fosques, com si fossis cec només per unes hores, privilegi, mite, de la natura morta, i saps de memòria els frecs de les parets, el plec d’ombra que t’espera i t’assalta rere un altre plec en la paret obtusa, igual que un gorg que pot engolir-se’t. Allargues els braços, les mans, i a les palpentes avances, devers el sofà, la butaca, el llit darrer, allà on hauràs d’aventurar-te a no conciliar el son i vagar potser unes hores més pels monstres difusos del teu insomni. Al lavabo, nocturn, t’endinses, pastura eternament efímera de la teva humanitat. I en el balcó estableixes una colònia amb les restes de la teva existència, com si de sobte poguessis envolar-te i fondre’t en la foradada foscúria de la nit closa, quan la penombra anihila tota estrella, tot núvol, tot trep en el cel i en la terra. Ni els carrers es distingeixen, mapa negre d’una ciutat absent. Qui estima la foscor noctàmbula estima la veritat. La llum és ara una ombra present.

I així avanço, tentinejant, per la casa blanca a les fosques. Quasi sóc algú altre en el meu reflex al mirall quan hi passo, arrossegant els talons. Sóc un nen que cerca, que aguaita una finestra, un miratge, més enllà de la por. I allà al fons, asseguda en un racó, hi ha la mare, callada, immòbil. I ens mirem, cadascun ancorat en el fons de la seva pròpia mar.