Música i música

Música i pols és el darrer llibre de Pere Rovira. No és aquest el lloc per fer-ne una crítica literària, d’un volum que donaria per a tant, sinó que més aviat m’agradaria parlar-ne des del punt de vista d’un lector que l’agafa, se’l posa a les mans i es deixa portar per la música que ja hi ha en el títol, tant en el primer terme com en el segon –també en la pols se serva una cadència que agombola i esperança–, es deixa endur per allò que s’hi diu i per la forma en què es diu. Rovira, un mestre de la literatura catalana, ja ha excel·lit en altres terrenys, on ha demostrat sobradament qui és, d’on ve i on vol anar a parar, com la poesia o la novel·la, però també sap fer cims en el camp del dietarisme, on pocs anys enrere va publicar un dels llibres més importants editats en la nostra llengua al nostre país, La finestra de Vermeer. Si en aquell diari l’autor instal·lava el discurs en una complicitat amb l’interlocutor de caire més conceptual, ara trobo que aquest Música i pols fa un pas més i mira d’aprofundir en el diàleg amb el lector i amb si mateix per elaborar una prosa fluent, de to confessional, quotidià, en un estrat lingüístic que tan sols poden assolir aquells que han escrit i viscut molt. O sigui, que cada frase es carrega de significat, cada paraula es presenta com nua, disposada a alliberar-se, i cada fragment capta un instant mentre els fila fins a fer-ne un bloc compacte on podem descansar, sobre el qual podem reflexionar, baluard en la intempèrie i la velocitat de les coses, arma contra l’estupidesa i la misèria moral.

La saviesa, una paraula que podem usar aquí amb ple sentit, sura naturalment, sense esforç, mentre la suor de l’ofici s’amaga tant que ja no pot ni intuir-se i així els ulls estan en disposició de deixondir-se, deixar-se anar, mentre des d’algun racó ignot el llibre s’obre i t’embolcalla, o millor t’acompanya, i mentre hi entres i quan en surts notes l’alè d’un temps que ja és teu i mitjançant el qual has canviat, has eixamplat algunes fronteres, has enderrocat algunes pors, has vist la besllum d’una certesa compartida. Potser això és el que cal demanar a un llibre, a un escriptor: que mescli la passió, la seva fe, amb l’aparent simplicitat de les naturaleses més complexes. Amb precisió, que sempre és elegant. I amb la fondària de les il·lusions guanyades.