El pes de l'ànima

C

rec haver-ho llegit en Paul Auster. Deia ell que el pes del fum d’un puro és el resultat de pesar-lo abans de fumar-te’l i després pesar-ne les cendres: la diferència és el fum, la diferència és la seva ànima. I, creieu-me, aquells que en fumem sabem que els havans tenen ànima, d’això no en tinc cap dubte. És cert que no podem provar-ho de forma empírica però sí, diguem-ne, filosòfica, quan entre els dits se te’n va consumint un a foc lent i deixa anar el seu característic fum blavenc, a vegades grisós, que es recargola o s’enfila arrapant-se a l’aire fins a esvanir-se, mentre a la sala a poc a poc es recompon i crea una capa ondulant a tall de mar de fum, que t’embolcalla i, per un instant, sembla que t’observa mentre fumes. Sí, els puros tenen ànima.

És la mateixa tàctica que fa cent anys Duncan MacDougall va fer servir per pesar l’ànima de l’ésser humà: tenir controlat el pes de sis persones que agonitzaven fins que van expirar. El resultat són els ja famosos 21 grams, que és exactament el pes de la nostra ànima. Quina curiosa manera de fusionar ciència i religió, empirisme i misticisme. Poc temps després, i davant de l’enrenou que les conclusions del bon doctor van provocar un cop la notícia va publicar-se al New York Times, abans que en qualsevol revista científica, MacDougall hi va insistir i va escometre la mateixa operació però en gossos. El pes de l’ànima d’aquests animals va resultar zero. I més escàndol, esclar, en un tema que tantes dècades després encara es manté irresolt, i s’hi mantindrà sempre, per fortuna. Sospito que, si féssim l’experiment en molts més subjectes humans, alguns també donarien zero, una ànima conjunt buit. Res a veure amb el no-res místic dels hindús i els hebreus, que veuen en l’ànima del món, la Magna Mater, una font de canvis, una expressió ideal de la fecunditat. Perquè l’ànima de la gent convindrem que, malgrat que no podem mesurar-la al dit, sí que podem palesar-la a través de les sensacions, de la certa aurèola que un desprèn simplement quan és, quan està, quan es mou i arriba i se’n va, quan viu i es mor, i la manca d’aura en la qual molts també s’entaforen, per voluntat pròpia o aliena, com si fossin en si mateixos un pur forat negre. Potser els 21 grams són un do de Déu, o de la matèria fosca de l’Univers. I potser en la mort tan sols som aquest fum que es desprèn, ondula com una mar i, al final, se’n va.