Criatures ferotges

Dèiem ahir que els nord-americans són els putos amos. I ho són en moltes coses, com després de la Super Bowl va poder comprovar-se de nou aquest cap de setmana amb l’All Star de l’NBA. Marxandatge, espectacle i elit combinant-se amb una naturalitat insòlita, fins i tot canviant les normes d’anys anteriors en benefici del xou i reeixint. Podríem dir que els dies de les estrelles, en què de petits vèiem jugar i competir en els triples i en les esmaixades Larry Bird i Michael Jordan, han retornat amb un format adient als nous temps, amb adolescents àvids d’emocions sobtades i encavalcades. Dèiem ahir, també, que aquesta mena de democratització de la cultura, el seu ancoratge en un concepte pop, deriva en una obertura per al diguem-ne consumidor que pot esdevenir argument fàcil, pur maniqueisme en totes les coses. Aquesta perversió de la idea resulta en l’arrel molt americana, igualment. Tothom és lliure de fer i dir el que li plagui, però ja se sap que, com a les xarxes, el lliure albir el carrega el dimoni i fa més mal el mal que bé el bé, imprimeix un relleu més fondo i pot arribar a idiotitzar les coses. Per exemple, en el pla polític, res més senzill que fer surar a la superfície de la banalitat termes complexos, perquè en el terreny de les creences tot és fluid i relliscós –que és com ha de ser, d’altra banda– i el suposat líder de torn opta aviat per tractar els votants, ja no persones, com si fóssim criatures, en la més elemental de les estupideses, que moure’s en l’argumentació que molts preferiríem. Trump, o Sánchez, encarnen el paradigma d’aquest exercici repugnant, per miserable, i tan poc edificant per a una societat, i malgrat tot aquí estan els seus resultats, que semblen demostrar que la hipocresia té la raó d’existir en democràcia. El problema s’accentua quan la infantilització del missatge s’acreix i s’instal·la, impúdica, en la demagògia, en la manipulació expressa, i després, per pura conseqüència, en el menyspreu per tot i per tothom i, a la fi, en la seva normalització, com si fos quotidià, habitual i, per tant, acceptable. La imatge d’ahir de l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell sortint de la presó ho testimonia, malgrat que no té res de normal, ans al contrari. Alguns no ho oblidem ni ho farem mai. Consola, almenys, veure-la fora i que, a més, porti a la mà un exemplar de l’últim dietari de Pere Rovira. Potser no tot està perdut.