LES CENDRES
La dona
Detecto que l’antiga expressió “la meva dona” s’ha purificat en “la dona”. En català, “la meva dona” i “el meu home” eren habituals, malgrat que en castellà la primera era plausible, “mi mujer”, però no la segona, que no sabem per què sonava a masclisme fins i tot en boca d’ella, “mi hombre”. Seria més aviat “mi marido”, o, més forçat, “mi esposo”. Quan avui algú, referint-se a la seva parella, diu “la dona” sona estrany. “M’ha trucat la dona”, “la dona m’ha dit...”. Hi ha en aquestes paraules un deix despectiu, ni que sigui involuntari, o també un mal dissimulat menyspreu cap a allò que es vol vestir d’ascendència sobre un mateix, com si “la dona” fos en realitat una mena d’autoritat moral que ens colla. Això, als bars, per exemple, muda molt. I si el pronunciador d’aquest mots es veu enxampat per la mateixa “dona”, sempre pot recórrer al romanticisme inherent en la frase i apel·lar a un sentiment transcendent: “la dona” és “la dona” perquè és “la”, sola, única, dona entre totes les dones del món i de la història. Potser, amb una mica de sort i d’indulgència, l’explicació colarà. A mi el possessiu m’agrada molt. No sempre el possessiu ha de ser políticament incorrecte. Quan dius “el meu home” o “la meva dona” també s’indica un lligam que pot tenir a veure amb l’amor, si n’hi hagués, i fins i tot a les relacions sexuals, també si n’hi hagués o si encara n’hi hagués, o al fet que pertanys a una altra persona i aquella a tu per mor d’un vincle atàvic, més enllà de cap paper o convenció social, que entortolliga dues ànimes i dos cossos de la manera més íntima possible, dins del món però alhora a fora. Això sí que és romàntic, diríem. Per desgràcia, la resta d’expressions no acaben d’encaixar mai, com “la meva parella” –que he usat al principi d’aquest paper, però en un context diferent– o simplement “la parella”. Per no parlar d’altres calcs desafortunats, en to col·loquial, com “la xurri”, referint-se en general a una parella sexual més o menys esporàdica, o la fatal “la parenta”, aquesta sí del tot denigrant, malgrat que lingüísticament pugui sostenir-se, ja que parentiu, a banda del vincle sanguini, pot indicar afinitat i prou, sense especificar-se la naturalesa d’aquesta afinitat. I curiosament la que sigui “la meva dona” ha de ser “la dona”, perquè és aquella o cap més, i en aquest encaix, en aquest miracle, se sostenen els designis de l’amor vertader, tan esquívol.