Steiner

Recentment ha traspassat George Steiner i voldria dedicar-li unes ratlles perquè quedi aquí transcrit tot l’afecte que al llarg de la vida va transmetre’m a través de la seva immensa literatura. Ha estat, sens dubte, un dels savis del segle XX, entès el concepte de saviesa en tota la seva dimensió, la que té a veure amb moltes disciplines diverses i alhora totes en una de sola, la que pot llegir-se als seus llibres, sempre intensos, lluminosos i roents per a l’enteniment i el cos. Gairebé en tots els moments de les seves lletres, Steiner fulgura en l’aparent senzillesa amb què es desenvolupa i avança, línia a línia, mentre el llegim des d’un invisible didactisme que el fa fàcil de comprendre, de delectar-s’hi, com si Plató l’alenés. Però això tan sols és la façana; dins d’aquella casa notes com estan succeint les qüestions primordials de l’existència, sovint relligades des de les literatures, i allà en la seva ment privilegiada, farcida de cultures que s’entrecreuen com qui es creua algú pel carrer, tan simple cosa, a poc a poc t’endinses en la profunditat i se t’il·luminen idees noves que mai hauries après sense ell.

Entre aquesta simplicitat i de tant en tant alguna incursió en un barroquisme lleu, que mentre es torça s’equilibra, podrem sentir-nos còmplices del que Steiner ens revela, veritats que eren allà i en aparença només calia collir-les, i després sentir aquesta complicitat fora del llibre. D’aquí potser l’afecte que esmentava al principi: la prosa de Steiner és una llar, la llar on sempre pots retornar, que sempre hi és. La mort de la tragèdia, a banda d’una obra mestra, fa aquesta sensació d’apropament, de l’essència humana en tu i a l’inrevés, un bagatge heroic que un heroi et deixa acaronar.

I afecte també perquè, a part d’una sempiterna ironia que voreja la mordacitat, Steiner treballa amb tota la fredor mentre intercala paranys personals on caiem amatents: la seva pròpia humanitat, els defectes, les indecisions, suren i t’arrosseguen, com a Errata. O quan conquista la relació entre l’amor, el sexe, i les paraules a Després de Babel.

Declarava que enllà de la mort no hi ha res, però que esperava el moment de la fi com un instant a través del qual pots entendre moltes coses. Steiner, el clàssic, va defensar fins al darrer dels dies l’esperança postrema, la raó i la consciència.