Max contra la mort

Era un nom ben estrany, exòtic, amb un mot entremig que ja d’entrada et col·locava el personatge que interpretava en una altra dimensió. A més, el descobria en pel·lícules rares, jo que m’he criat amb el cinema nord-americà de finals dels setanta i principis dels vuitanta del segle passat, un cinema que va portar-me a poc a poc enrere i a obrir-me cap a altres cultures. Vaig començar a veure els films de Bergman a partir de Woody Allen, que n’és un plagiador nat, i potser per això el tal Sydow sortia a Hanna y sus hermanas. Intueixo que va ser un dels grans del XX perquè l’actor bullia una ànima a foc lent enganxada a les capacitats innates del seu cos, una complexitat un pèl desmanegada, d’una altitud frèvola, els ulls petits i incisius, que projectaven llances de llum quan fitaven, i unes mans capaces d’abraçar el món, per no parlar d’una boca tan característica, que deixava anar una veu arrelada en les fondàries d’alguna cova mil·lenària. Max von Sydow, que semblava en efecte haver pactat una darrera partida d’escacs amb la Mort i a cada any que la sobrevivia guanyava un plec en el seu rostre sempitern, ha mort i ens deixa un llegat actoral a l’altura d’uns quants privilegiats. Era capaç de quedar-se suspès en un no-res espadat, mentre transmetia un interior que anava esqueixant-se, com a les primeres pel·lícules amb Bergman, que ni tan sols va citar-lo a les seves memòries –cosa que demostra que sovint la intel·ligència va lligada, per paradoxal que sembli, a la imbecil·litat–. Però també podia esclatar en matisos de colors, com quan acceptava sortir en blockbusters que el divertien: al final de la seva vida l’avorria perpetuar la seva cara en rols religiosos o moribunds, ell desitjava gaudir, i a fe que va aconseguir-ho. Aquesta saviesa, tan natural i que segur que va regalar-li l’expressió que va acompanyar-lo fins al final, atorga a l’intèrpret una pàtina de precisió que s’afegeix al talent i a l’ofici. Com quan deia que “actuar és una cosa ben inútil. Fins i tot quan es tracta de cinema, no hi ha res realment. No és com fer un moble o escriure un llibre”. Inútil per a vostè, senyor Von Sydow, perquè per a nosaltres, fascinats espectadors, els seus personatges ens han servit de molt i seguiran fent-ho, tant en la rialla babaua d’una pel·lícula superfície com en la tremolor silent al caire d’algun precipici personal. X, v, y, w. En la por.