A casa

Deia, molt sàviament, Pascal que totes les desgràcies ens succeeixen perquè sortim de casa. Mai una frase havia tingut tan sentit com ara mateix, amb la que ens cau al damunt. Enterrem els vells hàbits i n’observem, com a les religions, de nous, abocats ja de manera irremissible a les darreres tecnologies. Allò que en teoria havia d’aïllar-nos, d’entotsolar-nos, ens atansa no obstant a les persones que estimem, les xarxes són la xarxa que ens sosté en la nostra soledat.

Si us sóc sincer, no entenc l’allau de consells per part dels psicòlegs per pal·liar els efectes d’aquesta solitud, com si el confinament fos esclafador. Consells, d’altra banda, força puerils i elementals, que qualsevol persona amb dos dits de front ja ha paït i aplicat. Un aïllament prolongat en el temps, vull dir molt prolongat, comprenc que implica arestes feridores en l’ànima que resultaran difícils de guarir, però aquest isolament que se’ns imposa per un període determinat de les nostres vides excessives en tantes coses sens dubte és un regal dels déus. Fa dos-cents anys, Baudelaire escrivia en una magistral carta a Wagner pregant-li que portés la seva música a París; esclar, altrament a dures penes podia sentir-la. A Mozart i a Bach no els coneixia ni déu –Déu sí– entre els seus contemporanis, tret d’uns cercles reduïts o unes elits concretes. Qui podia llegir en la seva època Ausiàs March?, qui sabia que es creuava pel carrer un dels millors poetes de l’Europa d’aleshores? Ningú, uns happy few tan sols. Van Gogh va vendre un quadre en tota la seva miserable vida, si és que se’m permet usar aquest epítet per referir-me a ell, o més aviat a les seves circumstàncies.

En canvi, ací estem nosaltres, afortunats ciutadans del segle XXI, amb tota la història de la cultura a l’abast d’un clic, des d’arreu, tothom amb un mínim de recursos als dos primers mons, en l’instant que preferim. Gaudim, en la seva rara esplendor, el privilegi del temps.

Així que, confinat, encenc un Partagás del 2, el piràmide, i mentre el fum comença a blavejar el marido amb un Balvenie 21, a la meva salut, mentre escolto en digital els discos que de jove sentia en vinil. I parlo amb els meus morts, que em parlen, i semblen entendre’m i entendre que la vida pot ser, si ho volem, meravellosa.