Adéu, silenci

Les darreres setmanes, havíem assistit al naixement de la tranquil·litat. Quan trepitjaves el carrer per motius conjunturals, per anar a comprar, per anar a treballar si t’havien qualificat d’essencial, per alliberar tensions a la teva trasbalsada mascota, t’adonaves que aquesta calma havia conquistat l’asfalt, com si l’asfalt hagués dimitit de la seva raó de ser. Les cares de les persones que et creuaves, a la distància prudencial que tothom, com qui no vol la cosa, mantenia, projectaven un gest d’assossec que anava lligat amb la idea que tenien aleshores del temps aturat, inexistent, quasi, amb un petit, però perceptible, deix de desconfiança, tractant d’esbrinar els motius pels quals aquell o aquell altre caminava pels carrers impunement, quina era la causa del seu sobtat desconfinament, sense caure que en realitat eren dos qui es creuaven pels carrers del no-res. I tot plegat dins l’embolcall d’un silenci urbà que recorda el del capaltard a Venècia, quan els turistes diürns s’esfumen i el cel menstrua. Pots sentir, metre avances per la Lleida deserta, el so dels teus propis passos, el fris del vent en les fulles, el trep de cada gota sobre el terra quan plou, la pluja mateixa, i gairebé el respir de la gent que no ha sortit i alena de casa estant, allibera l’esperit des dels balcons, i la ciutat sencera pren aire.

Havíem conegut el silenci. I era meravellós. Però de sobte diumenge va trencar-se i molta gent va sortir a manta a reconquerir el soroll i els carrers, amb l’excusa dels nens. Era obvi, tots ho sabíem, que el desconfinament puntual per a la canalla implicaria el que vam veure: irresponsabilitat pura i dura. Una gernació vomitada des de les llars on van deixar aïllat el silenci que es va anar amuntegant als parcs, als passatges, a la vora del mar, com si no hi hagués ahir. Fins i tot els animals miraven atònits l’espectacle humà. A Espanya, diguem-ho clar, hi ha mesures que són impossibles de complir, perquè un llatí porta a l’ADN una rebel·lia, un egoisme, una rauxa, difícils de subordinar al bé comú, com passa als països del nord d’Europa, per exemple. Allà no hi ha cosa més sagrada que la llibertat d’un, i per això tenen tan clar que cal seguir fil per randa els preceptes que marca la col·lectivitat. Potser hi fa molt el clima, diran alguns. D’excuses, sempre poden trobar-ne, sobretot entre els que s’equivoquen, esclar. Nosaltres.