Mostrats

Enguany tenim una allau d’ajornaments, de tota mena i condició. Curiós és, per usar un qualificatiu vague, que siguin els esdeveniments culturals els que rebin més, i ara no em refereixo al lamentable espectacle a Barcelona amb els concerts als terrats, un insult a la intel·ligència i el bon gust, a la decència creadora i als comptes públics en moments tan fronterers. Quan van mal dades, sempre rep la Cultura, així, en majúscules, la que eleva l’esperit i la identitat d’una societat, una empremta perenne en una humanitat que tendeix a la mala, o nul·la memòria, més donada als focs d’encenalls que a la consolidació col·lectiva de projectes que cerquen l’excel·lència. Ja se sap que aquestes aspiracions acaben en mans d’algú que vol esquarterar-la a poc a poc, per incinerar-la al final, amb nocturnitat i traïdoria.

L’últim cas d’això que comento, amb un punt d’amargor, és la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Lleida, de la qual s’havia de celebrar la vint-i-sisena edició enguany. El consistori de Lleida, d’altra banda fent un ús legítim del seu dret a corregir les nefastes tendències en les quals havia incorregut el poder polític anterior, encotillat en clixés d’anys i panys i subordinat als intramurs que havia construït a base de menyspreu i clientelisme, ha anul·lat la Mostra del 2020 i, potser aprofitant la conjuntura, es remet a un concepte biennal que, com sabem els qui ens dediquem a aquestes coses, esdevindrà paper mullat de cara al futur, retirant el seu cabdal patrocini.

Sempre he entès la cultura municipal, més que cap altra, com una aposta descarada cap als plantejaments que poden esdevenir importants, brandant un concepte de cultura que és l’únic que pot, o podria, o hauria de, ser. Una aposta a anys vista, allà on la cultura es fonamenta, es consolida i comença a donar fruits, blindada dels aires conjunturals que puguin córrer. I la Mostra de Lleida és una d’aquestes banderes, que quasi oneja sola, una arquitectura que amb les dècades arrela al territori, estén les ales i s’internacionalitza, com en el cas d’altres senyes identitàries com el festival de jazz, el de titelles o l’Animac, que aporten al país una realitat fronteres enllà. Una oportunitat única que ja la tens, només cal agafar-la i recolzar-la a cegues. Sí, com una bandera.

La Mostra ho és, i ha de seguir sent-ho. Sisplau, no deixem d’abraçar allò que ens fa grans.