Amb Szymborska

Prefereixo les pel·lis./ Prefereixo els gats./ Prefereixo els roures a la vora del Varta./ Prefereixo Dickens a Dostoievski./ Prefereixo que m’agradi la gent/ a estimar la humanitat./ Prefereixo tenir a mà fil i agulla, per si de cas./ Prefereixo el color verd./ Prefereixo no afirmar/ que la raó és la culpable de tot./ Prefereixo les excepcions./ Prefereixo sortir abans./ Prefereixo parlar d’una altra cosa amb els metges./ Prefereixo les velles il·lustracions de ratlles./ Prefereixo l’absurditat d’escriure poemes/ a l’absurditat de no escriure’n./ Prefereixo en l’amor els aniversaris no exactes/ que poden celebrar-se cada dia./ Prefereixo els moralistes/ que no em prometen res./ Prefereixo la bondat astuta que la massa crèdula./ Prefereixo la terra vestida de civil./ Prefereixo els països conquistats als conquistadors./ Prefereixo tenir reserves./ Prefereixo l’infern del caos a l’infern de l’ordre./ Prefereixo els contes de Grimm a les portades dels diaris./ Prefereixo les fulles sense flors a les flors sense fulles./ Prefereixo els gossos amb la cua sense tallar./ Prefereixo els ulls clars perquè els tinc foscos./ Prefereixo els calaixos./ Prefereixo moltes coses que aquí no he esmentat/ a moltes altres que tampoc no he dit./ Prefereixo el zero sol/ al que fa cua en una xifra./ Prefereixo el temps dels insectes al temps de les estrelles./ Prefereixo tocar ferro./ Prefereixo no preguntar quant em queda i quan./ Prefereixo tenir en compte fins i tot la possibilitat/ que l’ésser té la seva raó.”

Tradueixo des de l’anglès, per pur plaer, aquest poema memorable, “Possibilitats”, de Wislawa Szymborska, la gran poeta polonesa premi Nobel el 1996 de qui encara plorem la mort, fa vuit anys. Es tracta, com reflecteixen perfectament aquests versos que des de la intimitat refulgeixen, d’una veu ideal per als dies emboirats, plujosos, densos igual que un nuvolot que plana sobre teu i no t’abandona ni amb l’aire del matí, una veu que et parla ni fort ni fluix des d’una senzillesa aclaparadora i, alhora, d’una complexitat moral que vol entendre i celebrar el món. “Dec molt als qui no estimo”, va escriure també, amb la seva habitual calidesa ferrosa, el seu habitual punyal roent. “Podria haver estat jo mateixa, però sense que em sorprengués,/ cosa que hauria significat/ ser algú totalment diferent.” Amb ella puc comprendre els marges foscos del temps. Que fins i tot en els inferns queda el dret a triar el que encara pugui plaure’t.