A mamar-la

Seria una expressió equivalent a “a la merda”. En això d’engegar, els valencians hi tenen molta gràcia. Per exemple, quan envien un “a fer la mà” (sublim gir per indicar masturbar-se), pronunciant la r, esclar, que seria el mateix que engegar-lo a prendre pel cul, amb un doble objectiu: d’una banda, que marxi a un lloc tranquil i solitari i deixi de molestar el proïsme, i de l’altra, confiant que aquest exercici li rebaixi una mica la mala bava, en aquest cas la mala llet. Una frase propera, i també feliç, és quan envies algú “a cagar a la via”, també amb un doble component, en un context tan alleujant com perillós.

Els catalans del Principat, en canvi, enviem “a can Pistraus”, una expressió l’etimologia, o la història, de la qual no em ve gens de gust comprovar ni glossar. Com la majoria d’oracions d’aquesta índole, ha quedat obsoleta i, per tant, ridícula. No hi ha res com l’escatologia, que tant agrada a valencians i mallorquins, per conservar la paraula gravada en foc a les boques dels parlants i sobre el pas del temps. I no hi ha res com un cultisme per enterrar-la en l’oblit. El català central, que ja ha fet prou de sobreviure als avatars de la història, ha hagut d’arrapar-se a una normativa que mentre el sostenia li ha anat erosionant certs estrats, com per exemple el col·loquial, que avui dia per desgràcies es repenja, gairebé sense buscar-ho, en el castellà. Sembla com si per malparlar haguéssim de manllevar mots castellans. Mamar mateix, que ve del llatí del XIII, en el sentit sexual és un calc del castellà: cap diccionari normatiu ho recull. Es veu que els catalans no la mamem, la xuclem. És una dura, i trista, realitat, ves.

La llengua –per seguir amb el símil– d’una societat diu molt d’aquesta societat, si se’m permeten el joc de paraules i l’obvietat. I el nostre català també. Per això és tan important la tasca de col·lectius com l’LGTBI, terme nou ja no tan nou i al qual podem afegir-hi una Q i un +, a tall d’etcètera, que ve a soterrar, per fi, el sistema sexual binari, amb tot el desballestament sistemàtic que això implica dels tabús tradicionals, que el llenguatge reflecteix. Nous idiomes per a noves realitats. Nous colors que podem afegir a un arc de sant Martí il·limitat. Perquè puguem, sense haver de retre comptes, dir el que ens dóna la gana. Fer amb el nostre cos el que ens plagui. I a qui no li agradi, que se’n vagi a fer la mà.