Des del gueto

No soc persona de queixar-se. Prefereixo solucionar els problemes directament, estalviar-me el maldecap i invertir l’esforç del lament a arreglar les coses. Celebrar l’alegria i enterrar el dolor. Queixar-se des de sempre ha estat bandera dels febles davant dels poderosos, potser perquè sovint és l’única arma que els queda, i amb raó, i a Lleida davant de Barcelona aquest és un esport que agrada practicar als que justifiquen certes mancances diguem-ne locals. Dit això, em contradiré pel que considero que és un menyspreu sistemàtic i sistèmic contra el que s’anomena, no sé si gaire feliçment, les terres de Ponent. L’última atzagaiada ha estat el “confinament perimetral”, un setge policial que ens retorna al passat recent i al passat antic, pendents i subordinats, com esclaus, a les normes que dicten els amos, del que podem fer i del que no. Mentre escric aquestes notes, no sé si podré seguir fent-ho en un futur immediat: potser també em confinaran d’escriure i llegir. Tot pot ser, ja. En fi. A la gestió del govern d’Espanya de la pandèmia, que espero que acabi algun dia amb penes d’inhabilitació i presó per a alguns responsables, que tenen i tindran morts i famílies arruïnades sobre la consciència, ara cal sumar-hi la negligència explícita de la conselleria de Salut, recolzada per un govern darrere, que decideix –per maquillar sobre la marxa la seva pròpia ineptitud anterior, no havent sabut posar a temps els recursos necessaris per frenar l’allau de problemes que en aquestes contrades estaven per venir– esclafar en la butxaca i en l’esperit dos-cents mil lleidatans, com si fóssim una reserva índia, un gueto de Catalunya, els darrers i analfabets empestats de l’occident català. Quina pàtria, aquesta nostra, que vetlla per la nostra més íntima estupidesa. La consellera menteix als mitjans de comunicació, i als lleidatans, mentre les paraules del president Torra, que volen sonar bé, cada dia que passa estan més buides i esdevenen inversemblants, per gens creïbles. No ens mereixem tanta malaptesa. Com també hem de lamentar la desaparició virtual, aquestes setmanes, del paer en cap de Lleida, un home massa intel·ligent com per caure en la subordinació de partit, i aquests darrers dies, deixant que trepitgin injustament la gent que representa. Liderar és gestionar, però sobretot abanderar. Perdem, hem perdut, la llibertat. Em pregunto si algun dia podrem recuperar-la.