Morricone i la mort

No direm prou que aquesta maleïda pandèmia ha devastat famílies senceres, perquè quan mor un ésser estimat no hi ha volta enrere, per sempre es queden, en els que es queden, el terrabastall del dolor, la càrrega adherida al cos i a la ment, la punxa sense fi que es torça a dins fins a trepanar tot el que troba al davant. Els que es queden a aquesta banda de la vida es queden sols, amb la paüra de viure entre les mans, una mica incapaços de saber què fer-ne quan hi ha un buit tan gran, com una aigua que s’escola entre els dits.

La mort arriba, doncs, sempre acaba arribant, i després no marxa mai més, roman allà, impertèrrita, i assenyala la nostra pròpia perplexitat fins a fer incomprensible el món. Passaran els anys, però ella es manté pètria, sense arestes, tan clara que sembla contradir la grisor mateixa que provoca, d’una angoixa que va allargassant-se fins que et mors tu i són d’altres els que hauran de recollir aquest roc i pujar-lo turó amunt. El pes de la mort és infinit, pesa més del que pots sostenir.

Una de les persones que més i millor van saber expressar tot aquest misteri en la música del cinema és Ennio Morricone, que va morir fa uns dies. Podríem afirmar que ell és ja immortal, però no calen estupideses: no compondrà mai més cap de les seves habituals obres mestres. Vaig estar molts anys sense poder escoltar la banda sonora de la meva pel·lícula preferida, Hi havia una vegada a Amèrica, perquè em posava a plorar al cap de poca estona. No podia evitar-ho. I a vegades necessitem allunyar-nos d’allò que ens causa mal, un mal de l’esperit, per entendre’ns. Morricone podia, sabia, entaforar en unes notes l’ésser humà en la seva plenitud: el pas del temps, l’amistat, l’amor i la mort. I habitualment a través d’una originalitat, d’una brutalitat, que el feien únic. En aquest film, Sergio Leone fins i tot incorpora les notes del mestre en boca dels seus personatges i les melodies són essència pla a pla, estan dins de la pel·lícula, com passa també amb el que sentim quan vivim o revivim o recordem.

Deia ell que hem de buscar la música del silenci en les pauses, en els buits. Allà descansa, bategant, el cor. La respiració de la mort en l’alè, cada cop més lent, de la nostra vida hereva del dolor d’altres, que han hagut de desaparèixer.