LES CENDRES
Aula Jordi Jové
Ahir, 17 d’agost, va fer precisament disset anys que va morir, abans d’hora, el professor de la Universitat de Lleida i poeta Jordi Jové, una absència que segueix sent per a molts presència callada, a través del seu memorable record i dels seus poemes, que es van editar plegats pòstumament. El Jordi, maleït entre els maleïts que tant va estimar, va ser professor meu fa trenta anys al Rectorat d’una assignatura que es deia estètica literària, un camp ideal per a ell, en el qual podia esplaiar-se des dels laberints de la seva intel·ligència polièdrica, hiperconnectada a tants pols de la bellesa i la raresa. Avui dóna nom a l’Aula de Poesia de la UdL, la batuta de la qual Pere Rovira va cedir fa uns anys a Julián Acebrón, que ha triat d’inestimable mà dreta el poeta Amat Baró. El Julián també va ser professor meu, fa tres dècades, quan començava la seva aventura acadèmica a la facultat de Lletres, de literatura espanyola medieval. Tants i tants cursos després, l’Aula ha quedat en bones i sàvies mans. L’Aula de Poesia Jordi Jové també va complir fa poc una inèdita, per poc usual, efemèride: la seva col·lecció de poesia celebrava les noces de plata, després que s’inaugurés el 1995, precedida d’un congrés sobre la poesia i la ciutat del qual encara es guarda record col·lectiu, a Lleida, a Catalunya i a Espanya, que van comissariar el mateix Pere Rovira i Pere Pena. Des d’aleshores, han passat per les aules, i bars, i restaurants, i escoles, desenes d’escriptors que representen el bo i millor de la literatura, mentre apreníem, aquells que encara érem molt joves, que escriure té molt (o tot) a veure amb viure i sentir, amb sortir de casa, i amb quedar-s’hi per mirar d’aprofundir un ofici que vol hores, rigor i aspiració sempre a l’excel·lència. Si no, més val ni intentar-ho, com sovint palesa el pas del temps, tan implacable, ell.
El que més recordo de tots aquests anys de versos, a banda de les complicitats literàries que van forjar-s’hi, és la multitud de gent, estudiants o no, que abarrotava cada lectura. On és, avui, el relleu d’aquesta gent? On són, els estudiants que necessiten més que una classe? On és, la il·lustració que bull? Esperem que la supervivència de l’Aula, amb la raó de la poesia i la fe –diners– que hi posi l’equip rectoral, pugui guardar les essències d’una ciutat, ara més que mai, assedegada de cultura, de sensibilitat, de vida.