LES CENDRES
Classes i classes
Fixeu-vos que, generalment, quan parlem de classe parlem de classe treballadora, o de classe mitjana, o obrera. No tant de baixa. I molt menys d’alta, que té els seus propis noms, potser perquè també li pertany el monopoli del lèxic entre els seus antics privilegis heretats.
Però, esclar, amb els anys aquesta denominació ha esdevingut despectiva: ningú vol ser de classe treballadora, a pesar que sovint la gentada que encaixa en aquest perfil en fa bandera, en fa un orgull quasi familiar, malgrat que malda per escalar en la jerarquia social i deixar enrere aquest estigma. Aleshores ja no cal l’orgull, ja ve de bressol, de mena, diríem.
Com a derivada d’aquesta primera accepció de classe, d’aquest conjunt de persones que comparteixen funció, tipus de vida, ideologia, professió –és a dir, que l’estrat el marca, al capdavall, la butxaca–, hi ha l’altra classe, la que defineix l’elegància, la distinció. Els dos exemples del diccionari són força paradigmàtics dels tics comuns: “una dona refinada i amb molta classe”, “el nou restaurant té poca classe”. No sabem si aquesta dona és bona o dolenta, però sí que col·legim que vesteix bé, segurament, i que té un comportament social impecable, que excel·leix en les formes. Del restaurant acabat d’obrir tampoc sabem si s’hi menja bé, que seria el més important, tan sols que té poca classe.
Aquesta classe, la de l’elegància, sembla doncs que també té a veure amb l’escalafó en el qual es col·loca dins d’una societat, almenys en aparença. La classe, tan escadussera, trobo que també és moral, per usar un terme genèric, de forma que algú amb classe hauria d’aplicar la seva pròpia elegància al bé comú, o aliè, i encara en guanyaria més. La classe entre, per exemple, la classe política és gairebé inexistent, i aquesta mancança accentua la seva roïnesa, també la moral, en direcció inversament proporcional.
Algú amb classe no pot ser un miserable, més aviat ha de combatre la niciesa i l’egoisme i la lletjor del món, tan estesa. Mirant com es comporta la classe treballadora quan arriba a governar, sense cap mena de classe, crec que hi ha poques, o nul·les, esperances que l’autèntica revolució, la que hauria de fer esclatar les classes, sigui algun dia possible.