El desencant

Tota una

generació desencisada. De fet, unes quantes generacions encadenades, de dalt a baix i d’esquerres a dretes. Vivim temps foscos per a les relacions interpersonals, per al sexe, per a l’amistat, per a la família. Fins i tot per a la mort, la mort com un comiat imprescindible que ara s’esvaneix. Temps obscurs per a l’esperança, per al demà immediat, per a l’esma de sortir i viatjar i veure, beure, llum.

I

al desencant de la pandèmia, aquesta maleïda amenaça invisible que quan es fa visible t’esquartera el cos i l’ànima, s’han anat afegint totes les conjuntures que tenen a veure amb els ideals, amb els principis, amb horitzons que creies possibles i no. Per exemple, el desencant de la independència del teu país, per a la qual, en nom de la democràcia, has fet molts passos endavant, endebades. Recordo quan era adolescent, a mitjans dels vuitanta, quan a l’escola ens feien fer a classe els primers treballs sobre Europa. Què era, allò d’Europa, després d’una infància ancorada en el silenci espès, masticable, del franquisme? En certa manera, un mode diguem-ne culte d’aspirar a una modernitat fins aleshores prohibida, una llibertat de pensament que adobava un futur millor. I ací la teniu, l’Europa dels mil estats que no en tolera de nous, ni els empara, ans al contrari. Europa ha fet cas omís de tantes barbaritats comeses en el seu si, Catalunya inclosa, a mans de les porres i la dictadura allargada en els mecanismes més fonamentals de l’Estat. No hi ha Europa, era una entelèquia, un bitllet a la mà, una bandera blava com el blau del cel de les gavines que han vingut volant des d’una guerra antiga i sempre nova, cicatrius inguaribles, sang i menyspreu. La idea de l’Europa sàvia de fa un segle, esmicolada pels preponderants de sempre, que volen perpetuar-se. I per aquells que han assolit recentment aquestes prebendes i que, esclar, s’apunten a la indecència. La justícia mor. I entremig, seguim amb gent a les presons, o a l’exili, o inhabilitada per penjar una pancarta innòcua, en nom de la (vàcua) implementació d’una república en forma de conjunt buit. Els gestos inútils també han cavat fondo en el desencant, com en tants altres indrets: Trump, Bolsonaro, Lukaixenko. I continuarem sumant, mentre el feixisme retorna per rapinyar les restes dels cadàvers d’aquells que van volar alt per canviar alguna cosa i que no han canviat res. Perquè, al capdavall, res no importa.