Michael Lonsdale i Déu

Reconec que el toc de queda ha estat, en efecte, un toc de gràcia. La rematada final. En català propi, expliquen els experts, s’hauria de dir “cobrefoc” o “seny del lladre”, però per molt que ens hi entestem les paraules campen soles, s’imposen tant sí com no, i al cap del carrer l’ús d’un mot és el barem a partir del qual es regirà una llengua. Els del TermCat ho saben prou bé. Doncs això, que el toc de queda arriba després de molts mesos de malalties, morts i soledat forçada per a tanta gent, persones que per exemple en infinitat de casos no han pogut acomiadar els éssers estimats com caldria i com correspon. Una mort sense comiat és una mort diària per a qui sobreviu. I mai res podrà reparar-ho o mitigar-ho.

Aquestes hores de penúria, en què tot sembla anar endarrere, inclosos els conceptes militars, les restriccions físiques i morals, les conjuntures polítiques, la fredor dels sentiments, vaig reveient de manera quasi obsessiva El nom de la rosa, no sé per quin motiu, potser perquè, enmig de tanta carn desmanegada, tanta sang i fetge, enmig d’aquella boira que puc sentir gairebé casolana, la pel·lícula traspua un misticisme lleu, una fe en la bondat humana que pot salvar-nos, en el final del camí, ni que sigui a partir de la raó. O potser simplement és que hi surt, espurnejant com sempre, Michael Lonsdale, que va morir fa poc. Es tracta d’un actor que em fascina: allà on surt petja i s’acreix, s’engeganteix en qualsevol escena, i a més ho clava des d’una presència lenta, una contenció exquisida, elegant, i un treball de l’expressió facial i corporal digne dels millors de l’ofici. Veure’l vora Sean Connery et reconforta i t’eixampla. Va tenir també altres moments memorables, com excel·lir de dolent a l’entranyable però mediocre Moonraker, o quan requereix amb urgència sals per als peus a El que queda del dia, o quan salva Robert de Niro i Jean Reno a Ronin, retirat del soroll del món allà en el seu castell inexpugnable, com un Montaigne o un vell guerrer arrecerat de les seves pròpies ferides. Era un home molt religiós i en una de les darreres entrevistes deia que l’únic que ha de preocupar-nos és poder llegar al futur “una idea de Déu”. Sigui quin sigui el contingut d’aquest terme, o a l’inrevés, quan haguem pogut despullar-lo de tots els llastos, potser podrem tenir, com transmetia

Michael

Lonsdale, una mica de pau enmig de tanta guerra.