Sean Connery forever

Els amics de l’adolescència anomenaven Thomas Sean Connery Big Tam, per la seva gloriosa corpulència. El mateix Ian Fleming clamava, abans de Dr. No, que mai havia imaginat James Bond assemblant-se a “un acròbata”. “Aquell maleït conductor de camions”, etzibava per referir-se a Connery. Després van fer-se íntims. I aquesta presència, que acompanyava d’una aurèola irradiant, va ser la que va portar els productors de Bond a triar-lo entre centenars de candidats. La presència i la falta de calés, esclar, perquè si no haurien acceptat el paper David Niven, Cary Grant o James Mason. Abans, havia treballat de tot, inclòs d’envernissador de taüts, i a la Marina va tatuar-se “Scotland forever” (Escòcia per sempre).

Mai va deixar que cap director li modifiqués l’accent escocès. “Seria un greuge al meu país”, deixava anar, amb tota la tranquil·litat. La seva bel·ligerància política pro independència desmenteix de ple el tòpic de l’actor compromès que no pot treballar. Tots aquests camins van confluir en l’especificitat de la seva mirada, que era carnosa, podies tocar-la, i en la forja d’una personalitat, d’una veu, d’un registre, que ben aviat van agafar el to que tan sols poden tenir els colors d’un mite.

La rudesa dels seus orígens, unes mans que quan es movien ja ho havien mogut tot abans, i s’havien mogut en la brutícia i la pena, les pàtries que li corrien per les venes, el temps d’Edimburg a les plantes dels peus i al cervell, s’inserien d’una manera natural, instintiva, en una elegància pura, en tots els escenaris i films, qualsevol que fos la situació o el company de viatge, per molt desenraonat que fos el guió.

Era, en el sentit més primigeni de ser, distingit i, alhora, rude, podia arrancar-te el cap de soca-rel en un instant, si ho volia. Perquè també era lliure i compromès, com el Bond que interpretava, un personatge sense doblecs morals: a James li agrada follar, beure, jugar i matar dolents, no sabem en quin ordre. Sempre jove i guapo. Popular. I mai malalt. I Sean, després de Bond, sempre va fer el que li va donar la gana.

Ara ha marxat i ens deixa més orfes que mai, com la seva insuportable mort a Els intocables. Hi ha qui no hauria de morir mai i hi ha qui mai hauria hagut de néixer.