Segona llar

Anava jo, com diu el poeta, a buscar la meva felicitat.

A l’estació del Nord, el vespre malva es fonia i travessava els finestrons fins a fer-se nit, davallant entre les vies i les cares dels que esperaven, però no en mi.

Abans, havia recorregut la ciutat des del migdia, perdent-me sense perdre’m per la meva segona llar, aquells racons que per a molts dels meus amics barregen amor i odi, nostàlgia i deliri, el tràfec i la calma. A mi m’havia regalat sempre tan sols alegria, la claror d’una mar que penetra amb les olors avingudes endins. I les recorria com qui passa el tou del dit per una vena del teu propi cos antic. M’aturava a la plaça de l’Ajuntament que vaig veure per primer cop trenta anys enrere, quan no coneixes i busques tot allò que podrà rimar en tu, i deixava que els plecs de la ciutat se m’arrapessin, ancorat en l’estació perpètua, allà on les paraules naufraguen i suren en un got de whisky al Finnegans. La vida jove respira sobre el cristall. El món que no era ve per anar-se’n. I mentrestant, pots endinsar-te en el pont Reial, en els Vivers, a la recerca del color que el so del tramvia deixa enrere, pertot, a tocar de Benimaclet, del Glop, els caus salvatges on hem estat feliços de veres, sense disfresses ni màscares. Potser la veu que vaig deixar en silenci a la vella església vora el mercat segueix sonant, reiterant-se com el psalm desesperat que era, fins a descriure al detall els detalls del meu present futur, capturat en un moment, mentre espero a l’estació del Nord.

També les venes de les marjals, l’aigua a les mans que no pesa i que s’esfilagarsa per les séquies, lenta i profunda, fins a amarar la teva terra. Flueix per sota, o per dins, o badant-se al davant com si un horitzó, un sender cap a una esperança. Un mos etern a La Matandeta.

I finalment arriba. I València es deixondeix i esclata en espurnes internes. La llum blavosa, per entre el fum d’un Partagás del quatre al terrat vora la Mediterrània, inaugurant el món, que fins aleshores no sabia per què ni com agonitzava, ara que es vivificava. I els nostres ulls entrellaçats, davant la mar tan calma, a la Malvarrosa, improvisant una nova melodia, que venia de lluny i s’accelerava i es pausava igual que un cor, o un bebop.

I ens retornem des del Nord al Nord, de llar a llar, de bressol a bressol, sadolls de llocs, llums, colors i cristalls reverberants.

Espera’m, València.