La llengua de Colau

Hem de reconèixer a l’alcaldessa de Barcelona una capacitat innata: la de decebre gradualment tothom, per totes bandes, a tot ciutadà de tota mena i condició. Dels seus principis com a abanderada dels desnonats no en queda ja ni el més mínim rastre, més enllà d’alguna desafortunada i extemporània piulada, i ara s’entesta a perseverar a trepitjar, una vegada rere l’altra, els seus propis principis, aquells que en efecte la van dur, suposem, fins a la cadira on ara és –els vots que van suscitar i, en la darrera legislatura, els vots que va imantar des del Ciutadans d’un francès anomenat Valls, ara repatriat amb la cua entre cames–. Un despropòsit, tot plegat, considero que més per culpa d’una profunda ignorància que per voluntat de polemitzar o de menystenir. La darrera acció ha estat, en plena funció pública, adreçar-se al seu auditori a través de les xarxes “en castellano, así nos entendemos todos”. És una oració, i un argument, tan desafortunats en una servidora de la ciutadania, que no necessiten gaire glossa. La reacció ha estat, esclar, fulminant i una allau de crítiques l’han colgat de l’estupefacció general. De nou, assistim a allò que crèiem patrimoni exclusiu de la dreta, fagocitar l’administració pública en benefici propi, particular; confondre l’esfera col·lectiva amb la privada; veure un tron com la butaca del menjador de la llar. Un fenomen darrerament del gust també de la nova i la vella progressia. L’alcaldessa Colau, aleshores, veu “asfixiant el rotllo aquest fiscalitzador de la llengua” –desafortunada i vulgar confessió– i defensa la ciutadana comuna Colau assegurant que a casa parla en català amb els seus fills. Per dir-ho amb suavitat, m’importa un rave en quin idioma parla algú als fills quan és a casa, això entra dins de l’àmbit de la sagrada intimitat, només faltaria. El que hauria d’importar, a mi, a tothom i especialment a la garant d’una batllia, és l’exercici de la feina que has assumit a costa de les arques de la societat que representes. I sent la màxima representant de la capital de Catalunya, la llengua catalana, per les circumstàncies que no cal recordar un cop més aquí, serà sempre la primera opció, i subratllo sempre, en un acte públic. Que trist haver-ho de recordar. Jo prefereixo contribuir que un idioma serveixi, que transmeti, que bategui. Que visqui. I n’hi ha d’altres que contribueixen, amb la seva estupidesa, que mori. És qüestió de principis. Si te’n queden.