Nit deserta

Ala nit, el cant dels grills es corona i es desplega pertot a la ciutat. És estrany sentir enmig de l’asfalt, allà on les coses llangueixen i no tenen vida, allà on tot s’espesseeix fins a fer-se corpori i per tant incorpori, densitud de res, els grills d’aquesta manera, nosaltres a ells i ells entre ells, salmòdia desesperada de si, subratllat de la seva pròpia existència i del seu destí, com una solitud sola, entotsolada, isolada cercant, mentre cerca, la seva raó de ser, fora d’ells mateixos.

Passa, doncs, amb els grills en la nit estranya com amb les persones que habiten transparents la ciutat anorreada. Ja no estan ni desenfocats, ni són un record del que eren. Són aquesta transparència, aquesta salmòdia callada que es va repetint en la fosca laminada per llums led entre la boira, un silenci que va esfilagarsant-se entre un feix penjant de gris groguenc que toca a terra. Una ciutat submergida en el buit nit rere nit, quan fins i tot els grills urbans, que s’amaguen en els racons de l’optimisme, amb vistes a una esperança vana, callen i penetren en el seu propi hivern intern interminable.

Camino de nit, lliscant per les llambordes llepades de boira i de l’aigua amb què les brigades de neteja municipals ungeixen cada matinada el futur de les venes, de la sang, de la ciutat i dels inquilins que la carnalitzen, cadascun al seu propi feu dissecat, temorós de l’aire del matí, de l’aire que abans tan joiosament compartien. De tant en tant, el pulmó d’algun cotxe d’algú que com jo va o torna de treballar es queixa, exhala la seva pròpia broma, i deixa enrere un escapament que primer s’entafora en la boira com una llança i després es retorça i a la fi se’t fica endins i et gasifica, mentre segueixo el pas, per arribar abans a casa, mentre el silenci dels grills, de la ciutat tota, s’ajunta i davalla i et cau al damunt i t’esclafa, com una llosa amb les teves inicials esculpides.

A la llar, em rento les mans ben rentades. Aixeco la vista i als vidres la boira aixeca la vista, m’escodrinya, sembla, com un vampir, demanar entrar i morir a les mans de la llum i de l’escalfor, deixar de ser, soterrar-se, també, però cadascú ha de seguir el seu camí, trobar un sentit, sublimar l’expressió particular de la seva essència.

La ciutat deserta és un batec darrer, però també miralls rere miralls rere miralls.