El vell Nadal

Ja arriba, amb la seva esquiva parsimònia, el Nadal, enguany feixuc igual que un mos espès de boira que t’entaforen a la boca perquè te’l mengis abans d’anar a dormir. Sembla que l’últim va ser l’últim, i llunyà, difuminant-se en un horitzó passat com només les coses tremolen en el passat, com quan mirem una fuga infinita a l’estiu sobre l’asfalt i els encontorns s’ablaneixen igual que el vestit llençol dels fantasmes en l’imaginari d’un nen, potser el que vam ser i ja no recordem. Desembarca el Nadal ja, sí, a poc a poc, perquè sura en l’opacitat dels carrers amb la raó de la llum llampant, de colors irisats, de neons universals, comuns talment un ferro ardent que algú et posa sobre la pell i et marca a foc per sempre, una paraula eterna de pell, un símbol, un dolor perpetu, signe del passat en el teu present com si en un espill fumat. I s’esllavissa per davall de la porta, com els sobres sota les portes de les habitacions a les pel·lícules anunciant un encontre perillós o sensual en la ciutat reverberant, i penetra en la teva intimitat sense que te n’adonis, a la manera d’un instint reviscut, d’un déjà-vu, la mateixa escena reiterada una vegada i mil però sense les cares d’antany, quan el soroll i l’alegria saturaven el menjador, els llocs, els arbres, el cel i la densitat de les menges sobre les estovalles, amagat al calaix per un dia l’hule i els coberts i el pa de cada dia. Sense les cares i amb les cares, no obstant això, que s’han fos dins dels ossos de les parets blanques, d’un blanc que les hores del sol baix ha anat enfosquint mentre allargassaven el seu dit índex en uns punts suspensius interminables, vidres de les finestres a través per on ja no podem albirar l’esperança a baix, als carrers, perquè sabem que la vida no podem aguaitar-la més de cara. Bateguen, allà, en bradicàrdia, tot l’enfilall de cors estimats que ja no bateguen, formen una faldilla trèmula ballant al ritme dels violins de les estacions devastades, avui que sempre neva, sense aturador, avui que sempre plou i fa vent i boira i una ràfega d’aire glacial t’espera al caient de la cantonada. Potser la mort et fibla així, cada cop que invisibilitza un cos i et regala l’evocació del seu so estigi, mentre arriba el Nadal i juguem de nou a la casa de l’àvia, el fred de fora oblidat com un clau al cervell, al joc de les cadires. N’hi ha una menys cada any.