Encara no és fosc

Cauen les ombres i he estat aquí tot el dia./ Fa massa calor per dormir, el temps s’escapa./ Sento que la meva ànima s’ha convertit en acer./ Encara tinc les cicatrius que el sol no va curar./ Ni tan sols hi ha prou espai per estar enlloc./ Encara no és fosc, però fosqueja.//

El meu sentit de la humanitat ha caigut a la fossa./ Darrere de tota bellesa hi ha hagut algun tipus de dolor./ Ella em va escriure una carta, i era tan amable./ Va deixar escrit tot el que pensava./ Simplement no veig per què fins i tot m’hauria d’importar./ Encara no és fosc, però fosqueja.//

He estat a Londres i he estat al feliç París./ He seguit el riu i he arribat al mar./ He estat al fons d’un món ple de mentides./ No busco res en els ulls de ningú./ De vegades, la meva càrrega pesa més del que puc suportar./ Encara no és fosc, però fosqueja.//

Vaig néixer aquí i moriré aquí contra la meva voluntat./ Sé que sembla que em moc, però estic quiet./ Tots els nervis del meu cos estan tan buits i adormits./ Ni tan sols recordo de què m’escapava quan vaig venir aquí./ No puc sentir ni el murmuri d’una oració./ Encara no és fosc, però fosqueja.” Not dark yet és una cançó que va escriure i cantar Bob Dylan fa dues dècades. Una altra epifania a les quals ens té gloriosament acostumats. I un psalm tènue enmig de les penombres que en si mateixes van multiplicant-se, escampant-se com un virus. Enguany hem estat mort, dolor i sofriment. Hem tastat un record que de sobte sembla esvanir-se. Soledat i tacte evaporat, com el baf sobre un vidre fred.

Hem notat a la pell i a l’esperit els desastres d’algú que designa per als més alts llocs de responsabilitat ineptes sense la, sense cap, preparació, persones l’únic mèrit de les quals ha estat llepar els culets oportuns dins del seu propi partit. En lloc de triar els més capacitats per a cada cadira del govern que regeix el dia a dia dels ciutadans, les seves vides, les seves defuncions. No oblidarem ni una negligència quan això hagi passat, ni els avis que van morir. Per exemple els de Tremp, aquests padrins que van haver d’aixecar un país de merda i conquistar una llibertat que al final dels dies els colpeja, impàvida.

Però l’obscuritat més opaca en la nit precedeix sempre una nova alba. Bon 2021, nàufrags del temps.