L'horror

Vivim temps foscos i, per acabar-ho d’adobar, els vivim a cegues. Tradicionalment, quan les coses anaven mal dades, sempre teníem alguna mena de referent al qual recórrer en moments d’incertesa, algú que per saviesa o experiència donava aire i marcava el camí immediat. Avui dia, les societats ja no disposen d’aquests gurus, han estat exterminats i el seu declivi, banalitzat pel col·lectiu que els havia fet ser. Passa en tots els àmbits. Per exemple, en l’esport, en el qual un jugador com Messi no només agafava el testimoni d’altres grans genis de la història, d’aquells que es poden comptar amb els dits d’una mà, sinó que simbolitzava també una manera de jugar, de fer, de pensar, de crear. Ell condensava en una persona una filosofia que podia aplicar-se en èpoques de crisi. Era una idea vàlida. Aquests mesos patim la mateixa sensació d’abandó amb la pandèmia i els suposats lideratges que han de combatre-la. Davant de l’horror, i obstinats a no sucumbir-hi a consciència com feia Marlon Brando allà en el seu apocalipsi, tots hem de bregar amb la perspectiva del precipici, del buit quotidià, en solitari, quasi individualment, mentre els nostres gestors obren en l’extrema improvisació, en l’extrem desconeixement. On són, doncs, els guiatges que podrien ajudar-nos, ara que ens sentim enmig del foc? Només observem incompetència, desvergonyiment i espuris interessos polítics, no sanitaris ni socials.

En els darrers dies de l’any vam veure publicades les eternes llistes de resums del 2020. Covid a part, era delirant assistir a la tria: ni tan sols podem garbellar el que és realment important per aprendre’n i avançar. De nou enyorem els lideratges, gent preparada, els millors. En els àmbits de la cultura, tothom camina a les fosques, com si tot valgués. I no. Quins són els referents culturals, identitaris? No hi ha resposta. O n’hi ha mil i així, en el desgavell, en la desraó, som menys il·lustrats i més estúpids. I les xarxes ho alimenten amb una voracitat esborronadora i immoral. Aleshores, quan naveguem sense rumb per culpa dels nostres propis pecats, anem a la recerca d’un de propi, sense mirar res més. I a poc a poc refem una societat poruga, garrepa, hipòcrita, que ha acabat acceptant com a norma la seva pròpia mediocritat i enterra ràpid aquells que poden guarir-la i regenerar-la.