Autonomisme 2.0

Diumenge, i ahir, vam poder comprovar amb tota la seva justa magnitud que en efecte devem viure en universos paral·lels. Mentre que les grans capçaleres del món titulaven les eleccions a Catalunya per la dada del 51% de l’independentisme al Parlament per primera vegada a la història, és a dir, pel triomf aclaparador del sobiranisme sobre l’unionisme, la majoria dels mitjans espanyols, inclosa TV3, obria amb el PSC com a vencedor dels comicis.

El que deia, doncs, universos paral·lels. O lectures esbiaixades.

El nom d’Illa no apareix en cap titular de la premsa internacional, tan sols als de la que s’ubica fronteres espanyoles endins. Que el partit de Sánchez, el mateix que agraeix a Vox el seu “sentit d’Estat”, hagi estat el més votat a Catalunya, en si mateix no significa res, o ben poc, com tampoc ho va significar uns anys enrere, quan va ser-ho aquest partit que crec recordar que es deia Ciudadanos, o alguna cosa així.

En democràcia, mal que a alguns els pesi, s’imposen els pactes per governar, que ja fa temps que hem matat el monstre del bipartidisme, i en això els ciutadans han votat un govern pro independència. I si filem prim, han votat encara més a favor del dret a l’autodeterminació, si hi comptem els amics del postureig mal anomenats comuns.

Les dades, per molt que les tergiversem, són les que són. Faves comptades.

Igual com passa amb la irrupció del feixisme al Parlament de Catalunya, que ha fet que tanta gent es posi les mans al cap: primer, els ultres ja hi eren abans i, segon, les xifres parlen per si soles, si mirem amb atenció la pujada del PSC i la davallada de PP i sobretot Cs. Tan sols han canviat el nom del que voten: sigles diferents, similar contingut, idèntica estratègia.

.

I ara, després de l’enèsima conquesta independentista, tornarem a la casella de sortida. Una aliança entre les tres forces que sostindran el nou govern, amb o sense la CUP dins de l’executiu, encotillarà els compromisos assumits els darrers mesos, vicepresidenta Laura Borràs inclosa. Preparem-nos, doncs, per a quatre anys d’autonomisme Covid i amnistia, i molta llàgrima, i molta pàtria, mentre aquells que els han votat van respirant, encara més desencisats, el fum de les promeses cremades. Aquest mandat popular, avui, no hi ha govern polític que l’assumeixi.