Zagajewski a Lleida (II)

Parlava, la setmana passada, de l’estada d’Adam Zagajewski a Lleida l’any 2009. Uns dies que ara que ha traspassat són regal per a la memòria.

La manera en què tractava els altres, la via en què davallava als escrits aliens i la superfície per on en sortia, net, i sabia regalar aquesta profunditat, aquesta transparència, a la resta. Viatges d’anada i tornada, fins i tot dins d’un mateix.

En certa manera, era com si inconscientment ens advertís del rigor de les lletres que un llença al món, sempre lligades –haurien d’estar-hi– al que un pensa, creu, sent, alimentant-se l’una de les altres conseqüències, que alhora funcionen de lligams. Això ho deixava entreveure en el medi físic que ocupava i en el medi intel·lectual que com un riu s’estén per les darreres dècades en els seus assajos, especialment En defensa del fervor i Dues ciutats, on barreja com els mestres política, història, sociologia i molta, i bona, literatura.

És a dir, que aquell que ha sofert les ferides i les cicatrius posteriors que et tiben ho sap pair per bastir una arquitectura moral que sigui vàlida per viure, que sigui l’única possible. Potser per aquest motiu va ser dels que millor van saber llegir els seus compatriotes Zbigniew Herbert i els premis Nobel Czeslaw Milosz i Wislawa Szymborska.

Zagajewski va equilibrar-se, en els seus escrits –més en la prosa que en la poesia–, des de la intimitat d’aquesta última, una mirada d’escalpel sobre les petites belleses i la llavor d’una idea reflectida mentre s’amaga en un paisatge, fins a l’ull d’ocell dels altres, que planaven ran de la Història i n’anaven llevant les espines, una a una. “El fervor vertader no divideix, uneix.

I no condueix al fanatisme ni al fonamentalisme. Potser algun dia el fervor torni a les nostres llibreries, a les nostres ments”, va proclamar seguint el testimoni de Milosz.

En aquella lectura del 6 de març que clausurava el festival Mahalta el 2009, m’adono avui que va llegir, entre d’altres, amb dos poetes que també han mort, Màrius Sampere (2018) i Antonio Cabrera (2019), veus immenses que podria dir aquí, ara, que encara parlen en els seus llibres i en el nostre record. Però això, estrictament, és mentida. Ja no poden parlar ni escriure més. Queda el consol d’haver tingut la sort de tractar-los, de rellegir-los, sí, però hi ha buits que no es reomplen. Ni els vull reomplir. El buit ens arrela al nostre país més íntim.