Un sant per a un miracle

Fent una mica d’autocrítica, juraria que els mitjans de comunicació no estan a l’altura del que realment significa Sant Jordi. Quan llegeixes, l’endemà, els diaris, sobretot assisteixes a un reguitzell de noms amalgamats, que s’ordenen segons les llistes dels més venuts, sempre partint de les referències dels llibreters, que en això fan càlculs aproximats.

Ja ho sabem: una llista mai reflectirà el que pot arribar a representar per a la vida d’una persona un sol llibre. Posant-nos sarcàstics, podem asseverar que en general molts dels que copen aquestes odioses llistes passen tan sols a engalanar alguna lleixa esmaperduda de casa i la seva veu, per desgràcia, queda silenciada amb rapidesa per les mateixes novetats que enterraran les anteriors, i així fins a l’eternitat de les estupideses del capital.

No hi ha, doncs, ni temps ni esma per al criteri, aquell que podria garbellar l’excel·lència, la que defineix un país, una llengua i una cultura, una identitat, de la firma efímera i conjuntural, de la literatura d’usar i tirar. Enmig del caos, sempre es troba a faltar una guia fidedigna, una mirada reposada i sàvia.

Tampoc ajuda a millorar gaire el panorama que per exemple a Lleida ens entestem a diferenciar entre escriptors de Ponent i “d’altres”. Les llibreries també, per cert, en honor a un mal entès patriotisme, que té més a veure amb un altre isme, el de la província, que amb l’amor pur i dur als creadors. Ho repetirem per enèsima vegada: tots els escriptors del món som “locals”. Per la indigna fatalitat del destí, tothom ha nascut en alguna banda, i haurà de viure i morir en algunes altres. Però això no separa qui escriu de la seva vertadera llar: la llengua en la qual escriu. La llar on tots som iguals i que mirem de sostenir tant de bé com en som capaços.

La realitat, no obstant, actua amb obstinació i la gent crec que sent Sant Jordi com la més alta manifestació de la seva pròpia cultura, l’íntima, que es concreta en un gest tan simple com el de comprar i regalar un llibre, ni que després molts no l’arribin a llegir mai. I acompanyar aquesta jornada excepcional amb una rosa, una passejada, un vermut al sol amb lletres a les mans, com si una mena de llibertat encara fos tangible. Una mena de miracle enmig de tants inferns. Per això avui hem de cuidar una diada estranya i refulgent com aquesta i no embrutar-la reduint-la a números, categories, brossa.