Paraula de Zweig

Acollim, tal com ell ens vol, el temps.” Entre totes les paraules escrites que poblaven el seu enciclopèdic cap, Stefan Zweig va triar aquestes manllevades del Cimbelí de Shakespeare per encetar les seves monumentals memòries, un dels llibres fonamentals del segle passat, El món d’ahir. Una crònica esborronadora de la total devastació d’una idea, un ideal, d’Europa, un espai que havia d’acollir la història i projectar-la cap al futur en forma d’il·lustració. Un declivi retratat de forma honesta, l’única manera que un dels escriptors més famosos del món en aquella època concebia per a les seves obres i la seva vida. Se la va treure al Brasil el 1942. “Però tota ombra és, al capdavall, filla de la llum i només qui ha conegut la claredat i les tenebres, la guerra i la pau, l’ascens i la caiguda, només aquest ha viscut de veritat”, escriu en el final de la seva imprescindible autobiografia, en la qual tot just apareix res de la seva intimitat i sí molt de la dels altres, en un altre gest de noblesa. Acollir el temps tal com ell ens vol significa viure amb plena consciència les conjuntures que la vida ens regala, i ser-hi generosos, i celebrar l’instant, el miracle de ser vius. Fins i tot en l’acte de suïcidar-se hi ha una lliçó d’aquesta voluntat, precisament, en una civilització miserable que, com deia Maurois, hauria de “meditar sobre la responsabilitat i la vergonya de crear un món en el qual Stefan Zweig no ha pogut viure”. També implica entomar la teva pròpia responsabilitat i fer-te partícip del progrés col·lectiu, a través, en el cas d’un intel·lectual, del poder de l’escriptura, en el sentit que volia Borges, és a dir, quan en la lectura, i en la creació, basteixes una estructura personal que busca l’extensitat més que la intensitat. Es tracta, sens dubte, de molt més que un joc de paraules, perquè hi endevinem la responsabilitat particular d’eixamplar el món, i no d’empetitir-lo, com volia el d’ahir de Zweig i com no ha volgut el nostre, des d’aleshores. Potser per aquest motiu la seva literatura, en tots els vessants, resulta tan inversemblant, tan propera, tan reconeixible per a tants lectors, d’antany i d’avui dia, encara. Un exercici sublim d’ofici en la forma i en el fons, un intent d’embellir, reflectint-la, la condició humana. Actualment, les paraules ja no tenen valor, es corrompen a cada instant, no hi ha consciència i sí molta vilesa. L’ideal de Zweig mor i mor a cada nova alba.