The man in me

La la la la la la... L’home en mi faria pràcticament de tot/ i, a canvi, demanaria molt poc./ Cal una dona com tu/ per arribar a l’home que hi ha en mi.// Núvols negres rugeixen a la porta de casa/ i em dic que potser ja no aguantaré més./ Cal una dona de la teva naturalesa/per trobar l’home que hi ha en mi.// Però, ah, quina sensació meravellosa/ saber tan sols que ets a prop meu./ El cor em balla/ per tot el cos.// L’home que hi ha en mi a vegades s’amaga perquè no el vegin/ però només és perquè no vol convertir-se en una màquina./ Calia una dona com tu/ per arribar a l’home que hi ha en mi.// La la la la la la...”

Bob Dylan va compondre The man in me fa cinquanta anys, una cançó que a banda dels seus fidels es va fer encara més famosa perquè colora el principi d’una altra genialitat, El gran Lebowski, entre imatges impossibles i estèticament commovedores d’una bolera. La lletra revela de nou l’abast d’una sensibilitat que una vegada rere l’altra se situa fora del temps i de l’espai, cosa curiosa en algú que s’arrela com pocs en la tradició i s’hi arrapa per reinterpretar-la. No són, aquestes paraules, la reivindicació pura del que és i representa, del que pot ser i representar, una dona? I una dona en relació amb l’amor, algú que a través d’ella es reconeix, se sap, es revela i es transcendeix. No té, cinquanta anys enrere, un valor afegit? Una veu que s’expressa a través d’una altra veu, que li obre una porta, que li traça el camí que pot recórrer, si s’ho veu.. Entenc que avui, que tant, o tanta, ignorant brama des dels púlpits, hi haurà qui hi vegi el contrari: un home que se serveix d’una dona per realitzar-se. Un punt de vista de les relacions, al cap i a la fi, masculí, mascle. Però ja se sap que en el món d’ara hem de suportar moltes, massa, impostures morals, i prefereixo veure en aquest poderós, i substancial, missatge una declaració d’una manera d’estimar, potser l’única, aquella que té a veure amb la relació particular amb què un es relliga al món, i al temps, mitjançant qui estimes..

Trobar qui ets, qui reposa, qui batega, en el teu jo, just gràcies a tu. No hi ha millor lliçó de vida, d’avara generositat. Quina llàstima que, en aquest món de misèria sentimental, d’horrors quotidians, d’horrors callats que esclaten en sang aliena, l’amor hagi mort per sempre en tanta societat, en tanta persona. Però la la la la la la..