El destrobament

En el seu darrer, i delirant, article, Juan Luis Cebrián, garant de les essències de la progressia espanyola dels darrers quaranta anys, qualifica els presos polítics de “facciosos” i “sediciosos”, que “violaron” la llei i la Constitució espanyola, que “se fundamenta en la indisoluble unidad de la nación española, patria común e indivisible de todos”. Potser per això, etziba encara, “todos los españoles tienen el deber de conocer el castellano y el derecho a usarlo”. El guardià de l’esquerra, esdevingut, ara ja de manera ostentosa, el putxinel·li amb les mans dels vells, i no tan vells, barons del PSOE entaforades en l’ànima, matisa el títol del seu propi text, “El reencuentro”, per afirmar sense embuts que el que veiem avui i ahir no es tracta del gargamellejat retrobament entre Catalunya i Espanya, “puesto que esta no ha existido nunca sin aquella”, sinó de les institucions de l’Estat i les de “l’autonomia” catalana. Aquestes opinions, que resultarien grotesques als ulls de qualsevol socialista europeu, impensables, són en canvi naturals en la monarquia parlamentària espanyola i cal no oblidar que representen un sentiment majoritari en els votants del partit que avui governa a l’Estat. I encara més grotesc resulta que no difereixin en quasi res amb les dels seus suposats rivals als antípodes ideològics: Ciutadans, Vox i PP. Ja no es tracta simplement d’un frontisme constitucionalista decimonònic, a esquenes de la realitat d’una societat que va reclamant canvis de marcs legals, sinó ras i curt d’una ferma voluntat anticatalana i defensora d’un statu quo que, a alguns sí, ha anat com anell al dit després de la perpetuació de les noves elits sorgides a l’ombra del postfranquisme, avui encara intacte. .

La pueril escenificació –mai millor dit, i que trist per a la seu que va voler acollir-la– del martipolesc discurs de Sánchez al Liceu ahir suma un nou esglaó a la mateixa escala que des dels governs estatals es construeix perquè els catalans anem pujant i baixant eternament, com Sísifs moderns. O com ratolinets a la seva roda eterna. A dins, el país submís. A fora, mentrestant, el país emmanillat. El maltractament, l’insult, no pot ser més alt: ens peguen i ens diuen que ens estimen. Sisplau, posin urnes, fem democràcia. Que la confrontació la resolgui el vot, no aquesta rància, salvatge i negligent mesquinesa.