La platja de Lleida

Els lleidatans tenim platja.

Salou i Cambrils. Quan jo era petit, sobretot Salou, la destinació més proletària, mentre que Cambrils es perfilava per a una ocasió especial.

També anàvem, amb tota la família que pogués encabir-se en un utilitari molt utilitari, a Torredembarra, o a Coma-ruga, fora de temporada alta, en un hotel immens i semidesert on em recordo jugant sol després de dinar, sota una solana bíblica.

De vegades, quan... anava a dir em poso a recordar, però això no és cert.

En ordre estricte, recordo quan el record es manifesta, m’assalta, per usar un tòpic, s’aixeca des d’un angle mort que els ulls del teu present no poden visualitzar i es posa allà, intacte, en el retrovisor, i aleshores no marxa més.

Doncs això, que a la sobretaula d’estiu, que és l’instant del dia que la canalla odia més si no dorm, un moment farcit de res, jugava jo a pilota tot sol enmig de pistes de futbol, tenis i bàsquet abandonades, i a vegades aquell nen ve i em pregunta si vull jugar amb ell. O l’hi pregunto jo a ell, o a algú.

Amb els anys, la platja des de la Terra Erma va anar eixamplant-se, a poc a poc, ja teníem diners per pagar gasolina i raure lluny, a Blanes, per exemple, o algun raconet de la part baixa de la Costa Brava. Però seguien els costums, com carregar-nos d’estris dignes dels diumengers que érem, i el pollastre a l’ast del dinar que faríem a l’ombra d’algun edifici en construcció, mena de restaurant improvisat que et permetia descansar del sol les hores en què el sol se t’engoleix i t’escup sobre la sorra de nou, alienat.

Ara que molts dels que habitaven aquells paradisos de cartró pedra han mort, la meva platja adulta és infinita, inacabable, com el mar del Delta. La platja dels lleidatans d’avui és àmplia com ho sigui la seva butxaca.

El lleidatà comú ja vola, va lluny, pot encalçar els blaus i els verds gairebé arreu, allà on s’ho plantegi, i pot triar la naturalesa d’arena que més el plagui, la densitat salina de les aigües que li emboliquin el cos, el restaurant, la menja. Una felicitat rutinària.

Quan ha passat el temps, el nen a dintre teu ja no mira l’aigua als peus, l’aigua que li esfondra els castells, sinó el mar, que per molt que s’allargassi sembla parlar-te en tota la seva carcassa inconcebible, com si a l’altra banda hi hagués, esperant ningú, el sol blau flama de la infància.