Les mares de Lleida

El senyor M ens encarregava treballs de dibuix i marqueteria per fer a casa.

El que per a molts era un passatemps agradable, dels pocs deures que pagava la pena fer, per a mi representava escalar una alta muntanya. Encara ara concretar res amb les mans se m’afigura una fita inassolible.

Ja ni m’hi poso, per no perdre el temps i els nervis.

Aquelles figures que havia de crear del no-res primer m’ocupaven el neguit del cap, el termini que anava esgotant-se implacable, l’hora de la veritat, és a dir, última hora. I aleshores perpetrava la cosa.

I l’endemà havies d’enfrontar-te al senyor M, que no acceptava gaire bé les desferres, i ens anava cridant un a un, li ensenyàvem el giny, la il·lustració empastifada, deia alguna magnificència i et posava la nota davant de tothom, dos de cada tres indefectiblement baixes.

Res millor per a un nen que publicitar els seus defectes, anul·lar-li les virtuts, torpedinar la seva confiança. Així el senyor M mantenia els seus maldestres deixebles a ratlla.

Puc sentir-lo, ara mateix, escridassant jo crec que no a nosaltres, sinó més aviat a algun monstre que li habitava un racó de l’ànima i que l’hi devorava dia a dia, fins a assecar-lo tot per dins.

Avui, com deia, segueixo sense poder fer res de profit amb les mans, arrossegant una certa sensació de frustració perpètua. Gràcies, senyor M, per la bondat.

Recordo especialment un avió de fusta, per a una assignatura aleshores denominada pretecnologia.

Pretecnologia, sí. Sona a sarcasme, però no ho era.

També recordo un titella, amb fils i tot, que va reposar uns anys en un racó de la meva ànima no, de la meva habitació, que potser, segur, que és el mateix.

Em feia por, perquè estava malgirbat, malferit de naixement, i va costar-me molt desprendre-me’n, alliberar-me’n. Semblava, en la foscor, insistir en veu baixa en les meves carències.

Igual que una casa enorme que vaig aixecar, amb unes portes i finestres exageradament petites, com si no volgués deixar sortir la desolació que farcia l’interior.

O el carro fet d’escuradents. Tots objectes que, en realitat, a darrera hora, havia d’acabar la mare, que en minuts feia el que jo en dies, en un sol traç d’aquarel·la un cel, una platja, un núvol, el que jo agrumollava fins a escurar els retoladors i deixar el dibuix a mitges, com una metàfora de no se sap què.

Mares.

Hi són i, al final, també se’n van..