LES CENDRES
La llengua de Lleida
Pablo Casado, aquest doctor en dialectologia per Harvard, va a les illes per explicar als oriünds la llengua que parlen.
És el que té ser una colònia d’un imperi: sempre acaba arribant algú que et salva de tu mateix. Fa molts anys a un escriptor i malgrat això bon amic, Sebastià Alzamora, el van denunciar i va anar a judici per haver afirmat en públic que qui qüestiona la unitat de la llengua o és un imbècil o un fill de puta.
Vivim en un país on se censura no només dir la veritat, sinó traslladar-la obertament, en exercici de la teva pròpia llibertat d’expressió.
Un dret que es va matisant, es veu, segons el que expresses. Doncs aquells dos feliços conceptes podrien aplicar-se al cas de qui encapçala el partit de l’oposició a Espanya, un personatge que pot acabar sent president de l’imperi.
O ets un imbècil i desconeixes les veritats més elementals, com ara la diferència entre una llengua i un dialecte, o ets un fill de puta i sabent-ho prevariques i et dediques a escampar la merda per als teus propis interessos electorals i de país: difamar, criticar, trepitjar, escampar l’odi i la rancúnia, construint una idea de pàtria en què els súbdits han de ser cada vegada tant o més ignorants, mediocres, que tu mateix, a pesar del que costi.
Sempre la llengua, amics. No hi ha més. L’arma llancívola per excel·lència. Ja va encimbellar un partit buit com Ciutadans, al qual, a còpia de repetir-se en el no-res i en l’insult –encara avui–, ha acabat també destruint. El PP n’agafa ràpid el guant de la inòpia. I és que la llengua és com el futbol: tothom hi té una opinió prompta a saltar a la palestra. Deu ser perquè la tenim a la boca.
A Lleida, som veterans d’aquestes guerres perdudes. La darrera manifestació hilarant ha vingut de la mateixa conselleria de Cultura de la Generalitat, a propòsit de la nova normativa. Ara que han aprovat la denominació de les lletres acabada en “e” (ele, erre, eme...), asseguren recollir una “inquietud de la societat valenciana”, com si no fos una vindicació històrica des del Ponent de l’idioma, on hem de bregar sempre amb un estàndard que se’ns ve capgirat (però, cafè...). A Lleida parlem al revés, diríem.
Però parlem la mateixa llengua, aquí i a Llucmajor i a Algemesí. I cap imbècil ni cap fill de puta, per molt que brami, podrà canviar aquesta tossuda, i miraculosa, realitat.