Epitafis

Un amic m’envia una foto de la tomba de Baudelaire.

Recordo, en les meves joventuts, anar a complimentar-lo i, entre reverències, deixar un breu escrit d’agraïment sobre la pedra. Com en una conjunció astral, un corb va aturar-se a la vora i va estar-s’hi un instant, enmig del silenci d’aquella tardor grisa, i per un moment vaig pensar que era l’ànima de Poe que, de tant en tant, anava a saludar-lo, a ell, que va ser-ne uns dels grans introductors a Europa i un dels seus més insignes traductors.

La fatalitat, també en la mort, va unir-los, Baudelaire allà en la seva gàbia eterna amb el seu padrastre, a qui detestava, i Poe enterrat primer sota una làpida amb la frase “N.

80” i dècades més tard exhumat i reenterrat, aquesta vegada sí, sota un monument com déu mana i amb la seva esposa Virginia. I a la pedra, el “mai més” del seu Corb.

.

Un altre geni víctima de la seva pròpia maledicció va ser Shakespeare, que va deixar escrit un prec: “Beneït qui respecti aquestes pedres i maleït qui remogui els meus ossos.” Estudis recents han demostrat que algú va profanar la tomba i va endur-se’n el crani.

Altres escriptors van concebre epitafis memorables, com el “Called back” d’Emily Dickinson, que no goso traduir, o el famós nom escrit en aigua de Keats. El “No ho intenteu” de Bukowski és llegendari, com la visió final de Huidobro, que ens convida a obrir el taüt i veure-hi, al fons, el mar.

O el “llum, més llum”, de Goethe.

Un dels epitafis més brillants que conec és “Jack Lemmon in...”, enterrat a prop del seu amic Walter Matthau. Reconforta pensar que encara protagonitza una pel·lícula eterna, en un món, per cert, que cada vegada més tendeix a oblidar, a colgar, el cinema clàssic, arrasat per la patològica mania d’adolescentitzar-ho tot, sense remordiments.

Molt poca gent veu ja films del segle passat.

Un altre amic comú, Billy Wilder, també va ser extraordinari fins al final: “Soc un escriptor, però ningú és perfecte.” I Mel Blanc, la veu original de Bugs Bunny i el Pato Lucas: “That’s all, folks.”Llàstima que el “perdoneu que no m’aixequi”, l’epitafi més divulgat de la història, sigui una llegenda urbana. Groucho Marx va ser incinerat i sobre les seves cendres només s’hi llegeix el nom.

Però si no és cert, està molt ben trobat.

Resumir una vida, una identitat, en poques paraules és tasca impossible. I tan poètica.