LES CENDRES
Or de la traducció
Montserrat Franquesa va morir fa poc i amb ella el país perd una de les seves traductores més insignes. Era lleidatana, professora de l’Autònoma de Barcelona i activista cultural des de molts diversos fronts. El seu traspàs prematur, tan dolorós per a la gent que la va conèixer i tractar, deixa una petjada fonda, d’aquelles que romanen en el temps, perquè ja no podrem mai més llegir les seves traduccions escalpèliques, i tan líriques, de l’alemany (Roth, Haffner, Bruckner, Reinhardt i tants altres) i gaudir de la seva incontenible vivacitat, la seva eloqüència desfermada, la seva sempiterna rialla davant de les situacions bones i les dolentes.
La seva malaguanyada desaparició ha passat gairebé de puntetes en els mitjans catalans, però no en els cercles que ella mateixa va mirar d’eixamplar tota la vida, amb una tenacitat, una obstinació, dignes de ser recordades en un món desagraït en aquesta mena d’empreses. La saviesa sembla que hagi de moure’s des de la trinxera del silenci. Ella era una il·lustre representant de les noves generacions de sublims traductors que ara poblen el llarg i ample dels Països Catalans, en una veritable edat d’or de la traducció al català.
Traductors hiperpreparats i editorials disposades a aportar a la nostra cultura, a normalitzar una literatura que vol ser, i hi és, a l’altura de les grans lletres europees. Un país obert i culte només pot vèncer, no fracassar. Abans, els traductors tradicionals van posar-hi les primeres pedres i, a pesar de l’època i els mitjans que els va tocar viure, i en què van sobreviure brillantment, allà tenim els Riba, Maragall, Sagarra, Manent, Sales o Vinyoli fent mans i mànigues per vestir de català la més alta literatura europea, pels camins que calgués i des de la pròpia genialitat, des del propi ofici.
Si a aquest pòsit avui dia afegim la preparació dels nous traductors, el seu accés a les tecnologies, als diccionaris digitals, als viatges, a una professionalitat mai vista, a les carreres, a la llengua de recepció, tindrem l’excel·lència que esmentava més amunt. Les versions d’Eliot de J.M. Jaumà, Puixkin i Txékhov d’Arnau Barios i Baudelaire de Pere Rovira ho testimonien fil per randa.
Cuidem aquests ors, que Montserrat Franquesa ens ha llegat amb tanta cura, i multipliquem-los, com en un miracle possible.