Presidents

Carles Puigdemont segueix sent la marca blanca de l’independentisme. I és prou curiós perquè, si ens atenim als fets, el va fallar, el va decebre, almenys en dues ocasions: quan no va proclamar la república al cap de 48 hores del referèndum i quan ho va fer i tot seguit va marxar del Palau de Generalitat deixant enrere un poble en un atzucac. Però el temps és capritxós i les conjuntures acostumen a anar com volen. Ell ha sabut rendibilitzar com ningú aquelles circumstàncies i ha donat presència internacional, constant, a la causa que defensa, mentre es reinventava un espai polític gairebé ell solet, en un partit que en la seva profunda transformació ha deixat pel camí cadàvers llustrosos, alguns dels quals encara cuegen.

En canvi, quedar-se i empassar-se anys de garjola no ha encimbellat Junqueras, ans al contrari. N’ha sortit escaldat fins al punt de dir, i fer, les coses que diu i fa, obstinat com està, ell i el seu partit de retruc, a redefinir la relació de Catalunya amb l’Estat. Aconseguia molt més el pujolisme amb el seu simulacre d’Estat i els peixets al cove que aquesta ERC d’avui, a la deriva i sense referents, sense nord i sense base, arrels, memòria. I aconsegueix molt més Puigdemont amb els seus periples, les seves xerrades i els seus tuits que les paraules amb què els expresos polítics (no tots) ens sorprenen dia sí dia també. Fins i tot xoca l’actitud postpenitenciària de Carme Forcadell, com si els rigors dels hiverns a l’ombra haguessin allargat aquesta ombra fins al present. I fins al futur. Però no tots els catalans pensem en clau pactista: una cosa és l’estratègia i una altra de ben diferent les creences. Aquestes no es poden vendre ni discutir.

Puigdemont, a més, mentrestant exerceix de president, perquè l’actual inquilí de la cadira ha optat per encongir-se i quasi literalment desaparèixer. Missing. En un moment important, com el que vivim avui dia, en què anem prenent consciència de la lapidació de la llengua catalana, abocada a un procés de denigració i extinció inaturable. Els experts avisen, però sembla que només uns pocs escoltem. Per això és tan necessari mirar de no ser indignes, no ser porucs, i abandonar tota esperança de diàleg amb qui només vol explotar-te. L’actitud de Pere Aragonès i del seu govern només fa que suscitar decepcions encadenades i accentuar la sensació que ens hem quedat orfes.