La violència

La violència es pot exercir de moltes maneres, com bé saben aquells que la fan anar per assolir els seus propòsits. No té per què ser física, en la que seria potser la seva manifestació més explícita. Pot ser també verbal, moral, intel·lectual... fins a una llarga corrua de matisos. Pot exercir-se, fins i tot, sibil·linament, sense que es noti gaire. El cas és que persegueix sempre una meta a conquistar a través de la coerció, l’escapçada de llibertats alienes, la política de la por, contra qui sigui. Ja ho deia la màxima grega, aniquila i posseiràs. Quan esclafes algú, no només devastes tot allò que ha fet, fa i podrà fer: també inocules en ell i en el seu entorn aquest virus de la por que dèiem i t’estalvies haver de concretar futures intervencions. Colles una vegada i per sempre.

Les dictadures, podríem dir, serien les abanderades d’aquest moviment, però seria ingenu pensar que tan sols elles. En democràcies aparentment consolidades també assistim a l’ús de les violències com a eina de control i supervivència de l’Estat. Heus ací França, per exemple, en tants temes. Posem-ne un: el lingüístic. Contundent comunicació verbal i no verbal. Anorreament. I a una altra cosa. Com a Espanya, no cal esmentar-ho. Fa basarda veure com des de l’independentisme s’ha menystingut l’Estat. Hem rigut de la inòpia de Rajoy, de la vacuïtat de Sánchez, i la seva violència, la violència dels aparells que consoliden aquest Estat, han no obstant triomfat sense pal·liatius. És pura ignorància, o pura ingenuïtat. La policia hi és per venir, desplegar-se i pegar. Hi és per això i poca cosa més. L’exèrcit hi és per ser-hi. No li cal ni actuar, simplement existir en la penombra perquè els ciutadans ens en anem a dormir i ens aixequem amb la flaire de la seva fam. Aquesta violència s’exerceix des del silenci, i és la més poderosa.

Com es pot, doncs, construir un estat propi sense una llei i la força perquè tothom la compleixi? No es pot. Mireu, si no, Espanya, Europa, el món. La majoria de les darreres independències s’han assolit a partir d’un estat decadent, sense armes, literalment, per esclafar llibertats que s’esmunyen dels controls habituals. I com que el procés català mai ha contemplat l’essència d’un Estat, mai esdevindrà un Estat. I menys per la via del diàleg i d’una taula. Això només passa a Anglaterra. Mentrestant, solament hi ha frustració i estafa.