Llum sola

Ara que vivim temps d’enclaustrament, m’ocupo en la llum. Ella és sempre canviant, es transforma, i a casa tant sembla voler dir soledat o companyia. Se’t posa al costat i apareixen veus, o tan sols una mica de silenci transparent. Els grecs representaven l’esperit com una alenada d’aire incandescent i Bachelard diu que la llum relliga la transcendència sobre la realitat que t’envolta. O sigui, que els objectes sobre els quals es posa, o quan es pon, parlen d’altres circumstàncies més enllà de si mateixos. Escultors i pintors, sobretot, solament veuen la vida a través de la llum, perquè esculpeix i acolora i, sobretot, dona volum als angles morts, que es vivifiquen.

La llum de Lleida és òbvia, pots amarar-te’n fins a adquirir la consciència d’un centre blanc, d’un nus de força espiritual que al·ludeix, sense matisos, a una idea de totalitat. A l’hivern desapareix i quan es revela ho fa de gairó, com si llonzés la pols, i aleshores tot s’atura, ja que sembla que faci segles que no la veus, t’esmorteeix i et quedes allà, palplantat, imbuint-te de tanta llum ignota, rebel, que es filtra enmig de la boira i de la grisor dels núvols. La llum de l’hivern a Lleida val el doble, el seu pes en or, com si l’or fos la seva pròpia alquímia, destil·lació del més enllà.

La llum es transforma, com quan observes un objecte fixament i de tant fitar-lo va evolucionant, fins a tremolar, com l’escalfor sobre l’asfalt en l’horitzó. També passa si enviem aquesta llum sobre nosaltres mateixos, que ens transformem, en general cap a pitjor, fills d’algun gest heretat d’algun mal d’algun passat. La llum de la infància era ben distinta a la d’avui, potser perquè quan la llum s’injecta en uns ulls el temps n’ha estellat els nervis, les estries, les taques voladores igual que mosques sobre un cadàver. La mirada, doncs, canvia, però la llum també, com fan els sentiments, amb el pas dels anys, deia Antonio Machado. I a l’estiu et mata. La seva autarquia tot ho devasta, ho esmicola, i la suor pueril de tants anys enrere esdevé ara febre, gotes espesses fora i dins del pit, com un boirim estiuenc.I segueix transformant-se, mai no s’atura, fins que t’embolica en una mena de mortalla perquè siguis el teu propi negatiu, sant llençol de tu, una cara que et mira. I els morts i els vius i els malalts i els encomanats es fonen en la llum, en un sol raig, i la fosca s’eixampla i pesa fins i tot més que els records.