Oh, James

Per desgràcia, miro l’última pel·lícula de James Bond, No time to die. Començant pel títol mateix, una estafa per a l’espectador, la història encadena despropòsit rere despropòsit argumental. Al final, quedo bocabadat, però de fàstic.

Bond és, més enllà d’un producte made in Broccoli, un patrimoni de la humanitat, una icona del nostre temps, i un individu que m’ha acompanyat des que vaig néixer. I ningú té dret a estripar-lo d’aquesta manera. Je t’aime, diu en aquest darrer film. Je t’aime, i sembla que fins i tot ho diu de debò. Però Bond no pot estimar, és impossible. Només ha estimat una dona, Vesper Lynd, a la primera novel·la, Casino Royale, i el traeix, de forma que ell es parapeta d’aquest sentiment per a la resta de la seva vida. Mai tindrà prou amants ni beurà prou vodkes ni matarà prou per poder oblidar-la. Bond no és cap misogin, al contrari, ell respecta les dones com ningú, però la missió és la missió. Matar, beure i follar. L’ordre dels factors no altera el producte.

Però els temps canvien i canvien un personatge que mai ha tingut arc, i per això ens és tremendament atractiu. Si pateix algun trauma, com la mort dels seus pares quan era petit, l’enterra ràpid, i s’aboca a la superficialitat. Serveix la reina, el bé, els febles, les “damiselas en apuros”, els amics, malgrat que no en tingui. I sempre és igual, no evoluciona. Bond mai plora ni es desespera ni cau en escarafalls inútils. És pura elegància en tot.

Són els herois dels nostres dies, com aquells que han donat forma actors com Harrison Ford o Tom Cruise: salven el món i se salven ells mateixos. I punt. Al final del camí, estàs com al principi. Però, com dèiem, els temps canvien i Bond ja no és políticament correcte; cal humanitzar-lo, perquè sigui acceptat per tothom a taquilla. I al banalitzar-lo, fer-lo humà, vulnerable, familiar, ploramiques, el destrueixen. Sembla un mirall dels aires d’avui que ens toca viure. I ni tan sols es respecten els referents culturals que ens feien gaudir i somiar, pensant que una estilització de la vida, lluny dels llocs comuns, era possible.

En fi, que el Bond de Connery, de Brosnan i del primer Craig ha desaparegut. I els cinèfils, i els seguidors de James, ens hem quedat una mica més orfes en aquest maleït món d’orfes.