Déu i els muricecs

Sembla que una colla de muricecs d’una cova al nord de Laos seria l’origen de la Covid-19. Hauria estat preferible que fossin, potser, ratpenats de Transilvània, la sang vessada i beguda per Vlad l’empalador escampant-se fins als nostres dies, com una plaga divina. Dràcules i bàtmans. Déu, que sempre acostuma a sortir a col·lació quan un miracle invocat ha estat atès per a bé de la societat, també sura en la ment col·lectiva quan es tracta de matar a discreció, com un assassí en sèrie desbocat i fanàtic, per a devastació de la humanitat que ha de purgar els seus pecats. Vistes les calamitats que han anat farcint el sarró de la història, les nostres desviacions deuen haver estat moltes i molt execrables, des de la nostra malparada moralitat. La seva, vaja. Muricecs i deus, o un Déu sol, van en el meu cas estrictament relligats als dies o massa grisos o massa assolellats de la meva infància. Una llegenda urbana sostenia que si sorties al balcó de casa de nit armat amb una manteta i un pal llarg, enganyaves la rata voladora perquè hi quedés enganxada. Això deia ma padrina. Però, esclar, els que voletejaven ran de la nostra casa dels setanta, sobre l’hort immens de la Teresa, només eren mixons que semblaven trastornats per l’escalfor insuportable de l’estiu i traçaven en el contrallum línies delirants que unien estels impossibles, com enduts per una ràtzia de Déu. No en caçàvem mai cap, mentre la padrina somreia amb la boca petita, la malparida. Millor així. Mentrestant, al costat de l’hort, un carrer que era un camí de terra i que més tard, quan l’asfaltaren, li van posar el nom d’un pintor que pintava estels, ens separava d’un pati inacabable que era el nostre lloc d’esbarjo per als nens, només petits mascles, que anàvem a l’Episcopal. Allà Déu ens esperava, cada matí, reïficat en el cos d’un Crist amb els braços clavats i estesos, no sabíem si prompte a ressuscitar per abraçar-nos o per fotre’ns un clatellot pels nostres errors, que a aquella tendra edat ja devien ser molts i fondos. La deïtat invisible, entre muricecs, ens estalona i ens ha aixafat amb la plaga de la mort sola, i cruel, i incomprensible, i una supervivència tacada de xacres físiques i psicològiques, com aquest abaltiment i aquest asma que no marxen.No té remei. Triaré tan sols seguir pecant, a veure què.