Kíiv

Fa uns dies que la majoria de les principals capçaleres del món van decidir deixar de banda el topònim Kíev per passar al genuí Kíiv, en català, o Kyiv en anglès i castellà. Ha hagut de sobrevenir una guerra per aclarir aquest nom, per posar-hi ordre. La llengua, com tantes altres coses importants a la vida, és sobretot un acte polític. També ho és. Com és un acte íntim, un acte públic, una manifestació d’un poble, un signe del temps, d’una identitat. La llengua, esclar, defineix un Estat, encara que a vegades, com en el cas de Catalunya, tan sols defineixi una nació, uns “països”, sense Estat. Els mitjans internacionals més prestigiosos, doncs, han optat per canviar a la forma ucraïnesa tradicional i han bandejat la russa, en un pas polític precisament per deixar de ser-ho. Si denominessin en un altre context Lérida Lleida, o Gerona Girona, el lector immediatament llegeix entre línies i sura la connotació parcial, igual com podríem pensar cada cop que llegim Kíev. Per transcriure, millor agafar sempre la tradició local, no la forana, o imperialista, en aquest cas, perquè la llengua al capdavall és una poderosa eina d’aniquilació d’una cultura, d’imposició d’una per sobre d’una altra. Mireu, si no, el cas del nostre malparat país, on la persecució de la llengua catalana és la cançó de l’enfadós. Portem així des de l’edat mitjana. I seguirem pels segles dels segles. És un miracle que estigui escrivint aquestes ratlles en català, si ens atenem al que ha succeït centúria rere centúria, i el que alguns li desitgen de cara al futur. Arraconar una llengua, dir Lérida, és un exercici del cinisme i la crueltat, de terrorisme cultural, o no tan cultural. Si deixes que els altres et posin el nom, t’estan inventant, t’estan creant i poden destruir-te.

És tan senzill com recordava l’estimat Jordi Guardiola l’altre dia a Twitter, a propòsit del mestre Puyal quan el Dinamo de Kíiv va començar a sovintejar el calendari del Barça. Com ho pronuncien els kiïvians? Doncs es transcriu i ja està. La consagració per l’ús vindrà després. Però la forma russa, esclar, va acabar imposant-se, com passa sempre amb les llengües invasores i poderoses, i com dèiem ha hagut de tornar una guerra, com un malson del passat que es repeteix, per aclarir les identitats, les nacions, la cultura. Tots els mitjans mundials fan anar Kíiv. Tots? No. La majoria d’espanyols encara no. Per què deu ser?