Les poetes

He hagut de posar l’article femení plural al títol d’aquest paper perquè altrament hi hauria el dubte. O potser algun lector precipitat hi llegiria poetes homes. La fórmula del sufix -essa la trobo horrible i, a més, històricament ha designat “la dona de”.

Metgessa, per exemple, encara significa, segons els diccionaris catalans, a banda de dona llicenciada en medicina, l’esposa del metge, igual com alcaldessa abans tan sols designava la dona de l’alcalde. Per sort, entre claudàtors, se’ns recorda que es tracta d’una fórmula “en desús”. Però en desús implica que encara s’usa en aquest sentit, sobretot en municipis petits.

En fi, que l’article ens ajuda a trampejar els esculls del gènere, malgrat que en casos en què s’apostrofa cal el maleït sufix per distingir. L’alcaldessa en seria el prototip més recurrent. En la jutge, la metge, la poeta, no és necessari.

Les poetes han proliferat d’una manera esponerosa els darrers anys en la literatura catalana, com en la prosa (aquí teniu en les novel·les dones que arrasen a Catalunya i fora, traduïdes, com és el cas d’Irene Solà, Carlota Gurt o Laura Gost). A noms ja consolidats com Susanna Rafart, Rosa Font o Anna Aguilar-Amat s’hi van sumant creadores poderoses com Gemma Gorga, Àngels Gregori, Isabel Garcia Canet o Meritxell Nus, aquesta darrera lleidatana (d’Estac, al Pallars Sobirà) i dotada d’una imatgeria pròpia dels llenguatges més alts i més fondos, que conjumina les arrels que amb tanta precisió sabia invocar Maria-Mercè Marçal, o traslladar-se fins al gir inesperat, a la manera de Felícia Fuster, sense perdre l’alè clàssic, com Clementina Arderiu. Les veus que reverberen des dels poemes d’Emily Dickinson, Sylvia Plath o Anne Sexton desemboquen, enmig d’un riu de paraules cabalós i no obstant transitable, en poetes que m’han marcat al llarg dels anys, des de la majestuosa Anne Michaels, que construeix el poema des de la liquidesa del mot, fins a, sobretot, Louise Glück, els llibres de la qual m’han ensinistrat en l’emoció del dolor, m’han arrecerat i m’han revelat, de dins i de fora.

Sense oblidar Sharon Olds i Margaret Atwood, mestres de la mirada. D’elles és el present i el futur de les lletres, ara que la majoria dels homes hem deixat de llegir i d’escriure.