Follow the leader

A les portes d’un nou Sant Jordi. I, com els darrers anys, una jornada de poderosa llum entre penombres, llibres i roses, malgrat que tingui, quina paradoxa, més aviat poc a veure amb la literatura. Una diada així, que de tant de bé fa a llibreters i editors, i a la consciència cultural de la gent, també ha anat tendint, els últims lustres, a foragitar els escriptors centrals, els que construeixen una identitat i una cultura, els que poden fer bandera d’una llengua i d’una tradició, els que atorguen la grandesa necessària per a tot idioma que es preui. Avui tot és noms mediàtics, la majoria, que es deixen arrossegar per l’oportunitat que els brinda Sant Jordi per vendre i fer contenta una editorial i la seva pròpia butxaca, per mor de la fama, una mica més de fama, que els permetrà seguir apareixent als mitjans i arrasant a les xarxes. Això, què té a veure amb la lletra? Doncs res. I fa més mal que bé al prestigi del nostre malparat país.

L’editor, un dels objectius del qual és conservar el seu lloc de privilegi en un món de llops, busca aquestes firmes, perquè els números quadrin, i aquella idea de construir una cultura, com passava antany amb certes editorials, ha desaparegut del tot. La perversió arriba tan lluny com followers acrediti tenir l’aspirant a escriptor. I enmig d’aquesta voràgine de famosets, esclar que tenim la qualitat, que costa una unça de carn garbellar, mentre els autors de prestigi, els que tradicionalment servien alhora per sostenir una tradició i fer de referents, de control de l’analfabetisme i la misèria, de crítics cribratge de fites històriques en les quals poder emmirallar-se les noves generacions, es van arraconant, per a vergonya de l’univers literari que ells mateixos havien contribuït brillantment a bastir. Més ignorància, doncs, i més carestia.

Que un llibre com la poesia completa d’Antoni Ferrer hagi passat gairebé desapercebut diu molt del nostre sistema. Ell serà, anys a venir, un autor central, però avui els arbres, poblats de mones, no deixen veure el bosc, tan esplendorós com és. Es tracta d’un simple exemple, d’un símptoma d’una malaltia que es troba tan sols en la primera fase. Estem assedegats d’excel·lència i que l’excel·lència suri amb la solvència que es mereix. La nostra literatura es col·lapsa.