Gran Juan Diego

Ell era, és, un dels actors que més m’han impressionat, tant en cinema com sobre les taules. Quan el vaig veure a mitjans dels noranta al teatre de Balaguer interpretant El lector por horas al costat d’un altre monstre, Jordi Dauder, vaig sortir d’allà trasbalsat. Feia poc que l’havíem conegut a Lleida, gràcies a Juan Ferrer i la Mostra, on a més podies compartir complicitats polítiques en les exaltacions pròpies de la sobretaula. Em semblava un pura raça, posseïdor d’un talent natural innat que tan sols algunes persones tenen l’atzar de rebre, com tocats pel dit de déu, en el seu físic, en la seva veu progressivament rogallosa, el gest i la mirada. Havia nascut per actuar. Però el destí, com la potència, no significa res sense control, sense el poliment que el diamant brut necessita, i ell es notava que volia exercir del que els aficionats en diem actor de mètode, és a dir, algú que s’imbueix tant del personatge que vol encarnar que arriba un moment en què no cal actuar, sinó deixar-se anar a través del text, tan important antany (i tan poc important avui dia), de forma que la intuïció desapareix i dona pas a la naturalitat. No t’és necessari actuar si ja ets. Si dus endins tota la història del personatge des del principi de la seva vida fins a aquell instant en què es defineix i es despulla davant dels espectadors. Per això Juan Diego, amb la seva brillantor exacta per entre un marc en penombra, podia ficar-se en la pell de tipus als antípodes d’ell, señoritos, capellans, dictadors, místics, policies. Els escodrinyava fins a la sacietat i, aleshores, des d’una postura interior que només ell podia visualitzar, els estireganyava fins al límit que es requerís en cada pla, en cada escena, que sempre ha de semblar que sigui l’última abans d’un esclat, un bri d’alè memorable, com el que descansa en el fons de tot art veritable. A banda d’aquest prodigi de fonda mesquinesa aristòcrata que va brodar a Los santos inocentes i l’actoret vingut a llibreter de segona mà d’El viaje a ninguna parte, el seu sant Joan de la Creu a La noche oscura de Saura estremeix, entaforat tothora en un garbuix de foscam que va cabdellant-se, a tocar d’una llum que el tou dels seus dits perfilava. Comunica, narra i emociona, desvela. Únicament els millors poden, i saben, fer-ho. Com trobarem a faltar aquesta seva veritat, tan poderosa.